Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 5

De sobte em va somriure i em va tustar l’esquena com si volgues dir: no tinguis por, amb mi te’n sortiras i encara que la palmis, no es mor mes d’una vegada. No, us ho juro, es un paio divertit.

Vam lliurar els nostres passis a l’ultim sergent, aquesta vegada, excepcionalment, era un tinent, el coneixia, el seu pare te un negoci de reixes de cementiris a Rexpol. La “xancla volant” ja estava llesta. Els nois del PPS la van portar i la van col·locar directament davant del control. Tots eren alla: l’ambulancia, els bombers, la nostra guardia gloriosa, es a dir, els nostres intrepids salvadors: una colla de ganduls grassonets amb el seu helicopter. No els puc veure ni en pintura.

Vam pujar a la “xancla”. Kiril es posa al lloc del comandament i em va dir:

- Be, Red, mana.

Sense pressa em vaig obrir la cremallera de sobre el pit, en vaig treure un flasco, vaig engolir un bon glop, vaig tapar el flasco i el vaig tornar al seu lloc. Sense aixo, no podria seguir. Ja he anat unes quantes vegades a la Zona, pero sense el flasco no ho suportaria. Els altres dos em miraven tot esperant.

- Be -vaig dir-, a vosaltres no us n’ofereixo perque es la primera vegada que anem junts i no se quin efecte us fa l’alcohol. Ara us donare les ordres. Cal portar a terme de seguida i sense cap mena de vacil·lacio tot el que us dire. Suposem que t’ordeno, senyor Tender: fes la vertical i camina. En aquell instant tu, senyor Tender, hauras d’aixecar el teu cul gros i executar el que et dic. Sino, es possible que no vegis mai mes la teva filla malalta. Queda ben clar? Pero no pateixis, jo ja me n’ocupare que la tornis a veure.

- Sobretot, Red, no t’oblidis de donar ordres -va xiuxiuejar Tender, tot vermell de cara i cobert de suor, fent petar els llavis-. Caminare sobre les dents si cal, no nomes sobre les mans. No soc novell, ja hi he anat dues vegades.

- Tots dos sou novells per a mi -vaig dir-. No pateixis, no m’oblidare de donar ordres. Saps guiar la “xancla”?

- Si -va dir Kiril-, La guia be.

- Perfecte -vaig dir-. En aquest cas, endavant i que Deu ens protegeixi. Baixeu les viseres! A poca velocitat, direccio cap a les fites, alcada tres metres! Parada a la fita vint-i-set.

Kiril va aixecar la “xancla” tres metres i va posar la marxa lenta, mentre jo girava imperceptiblement el cap i bufava suaument per sobre la meva espatlla esquerra. Vaig veure com els guardies-salvadors pujaven al seu helicopter, els bombers es posaven drets respectuosament, el tinent a la porta del control ens saludava, el pocasolta, i com damunt de tot aixo hi havia una pancarta, ja una mica descolorida: “Benvinguts, senyors Visitants!” Tender estava a punt de fer-li un senyal d’adeu, pero li vaig llencar una mirada tal que totes les cerimonies li van fugir del cap. Ja te n’ensenyare jo, de dir adeu!

Flotavem.

A la dreta hi havia el nostre Institut, a l’esquerra, el Barri de la Pesta, i nosaltres avancavem d’una fita a l’altra pel mig del carrer. Deu n’hi do del temps que ningu no ha anat ni a peu ni amb cotxe per aquest carrer! L’asfalt estava rebentat del tot, l’herba creixia pels forats, pero aquesta era encara la nostra herba, l’herba humana. En canvi, a la vorera de l’esquerra ja hi creixien punxes negres, i d’acord amb aquestes punxes notavem amb quina exactitud es delimitava la Zona: la mala herba negra del costat del paviment semblava haver estat segada. No, s’ha de dir que aquests Visitants eren, malgrat tot, uns paios correctes. Es que ni el “plomissol cremant” no passa de la Zona a la nostra banda, mai a la vida, encara que es vegi com el vent l’escampa per tot arreu…

Les cases del Barri de la Pesta estan buides, mortes; al mateix temps, quasi tots els vidres de les finestres es mantenen intactes, pero bruts i per aixo semblen cegues. I a la nit, si passes pel costat, es veu clarament que alguna cosa llueix a dintre, com si fos alcohol cremant amb petites flames blavenques. Es la “gelatina de bruixa” que puja des dels soterranis. A part d’aixo, a primera vista es una barriada com qualsevol altra, cases corrents, nomes que s’haurien d’arreglar, aixo si. L’unica diferencia es que no s’hi veu gent. Per cert, en aquesta casa de maons abans hi havia viscut el nostre professor d’aritmetica, de malnom Coma. Era un gandul i un fracassat, la seva segona dona el va deixar just abans de la Visita i la seva filla tenia una taca a l’ull, perque no deixava de plorar de tant que li feiem la guitza. Quan va comencar el panic, ell va correr amb tots els altres, vestit nomes amb roba interior, cap al pont: sis quilometres sense aturar-se. Despres va estar molt de temps malalt de la pesta, li van caure la pell i les ungles. Quasi tots els habitants d’aquest barri van tenir aquesta malaltia, per aixo es diu de la Pesta. Alguns van morir, pero en general van ser els vells, i encara n’hi havia que van quedar vius. Jo no crec que haguessin mort a causa de la pesta. Els va matar mes aviat la por. Era realment esgarrifos. Els qui vivien aqui van tenir la pesta. Pero els dels altres tres barris es van tornar cecs. Ara els barris es diuen aixi: el Primer Barri Cec, el Segon Barri Cec, etc. No es que la gent s’hagues quedat completament cega, pero quasi; era una mena d’hemeralopia. Per cert, diuen que aixo no va passar a causa d’una explosio de llum, tot i que tambe hi va haver explosio, sino a causa d’un soroll eixordador. Diuen que va tronar amb tanta forca que de sobte es van tornar cecs. Els metges els deien: un fenomen semblant es impossible, recordeu-vos ben be del que va passar. Ells s’obstinaven: que no, un tro estrepitos els va tornar cecs. I que consti que a part d’ells ningu no va sentir aquest tro…

Si, semblava com si no hagues passat res. Vet aqui un quiosc de vidre, tot nou. Un cotxet de nen al portal, segurament els llencols tambe son nets. Nomes les antenes estan tronades, cobertes d’una mena d’algues. Ja fa temps que als nostres observadors, els cau la bava per descobrir el misteri d’aquestes algues, els agradaria veure de ben a prop que son, ja que no existeixen enlloc a part del Barri de la Pesta i encara nomes a les antenes. I, sobretot, estan molt a prop, tot just sota les finestres. L’any passat se’ls va acudir una idea: van baixar d’un helicopter una ancora penjada d’un cable d’acer i van agafar una alga. L’helicopter va prendre alcada i de sobte… Van veure que l’antena deixava anar fum, l’ancora i el cable tambe. I no es que nomes fumegessin, sino que els acompanyava un xiulet de mal auguri, com el d’una serp rabiosa. El pilot es va adonar de seguida del que passava, va desenganxar el cable i va tocar el dos a tota marxa… I el cable hi penjava encara, quasi fins a tocar terra i estava tot cobert d’algues…

D’aquesta manera vam flotar, tranquil·lament, fins al final del carrer, fins a la corba. Kiril em va mirar: girem? Li vaig fer un senyal amb la ma: avancem a la velocitat mes lenta! La nostra “xancla” ja queia sobre les punxes… Ja esta, ens trobavem a la Zona! I de seguida se’m va posar la pell de gallina. Se m’hi posa sempre i fins ara no se si es la manera de rebre’m de la Zona o si tinc de punta els meus nervis d' stalker.Cada vegada penso: quan torni preguntare als altres si senten la mateixa cosa, i cada vegada me n’oblido.

Be, estavem volant aixi, suaument, sobre els horts antics, el motor sota els peus brunzeix tranquil·lament: a ell, no li passara res. I llavors el meu valent Tender no ho va aguantar. No vam tenir ni temps d’arribar a la primera fita que es va posar a xerrar. Ho feia de la mateixa manera com sol passar amb els novells: les dents li petaven, el cor li feia figa, s’oblidava de tot, estava avergonyit, pero no es podia aguantar. Jo diria que es com una mena de malaltia que no depen de la persona, es com un constipat; no hi ha res a fer. I quines coses expliquen en moments aixi! Es poden extasiar davant el paisatge, pero normalment parlen pels descosits, com Tender: xerrava sobre el seu nou vestit i no podia aturar-se. Quant li va costar, cal veure la qualitat de la llana, i com el seu sastre li va canviar els botons…