Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 6

- Calla -li vaig dir.

Em va mirar amb tristesa, va fer petar la llengua i, tornem-hi: Que quanta seda calia per al folre. Mentrestant s’acabaven els horts i comencava un terreny pla, d’argila, on abans hi havia l’abocador de les escombraries de la ciutat. De sobte vaig notar que feia vent. Instants abans no hi havia gens ni mica d’aire i de cop i volta va comencar a bufar; la pols feia remolins i em semblava sentir alguna cosa.

- Si no calles et fotre una hostia -li vaig dir a Tender.

No es podia aturar de cap de les maneres. Es va llancar a parlar del crin. En aquest cas voste perdoni, pero…

- Atura’t! -vaig dir a Kiril.

Va frenar en sec. Esta molt be, te bones reaccions, aquest nano. Vaig agafar Tender per l’esquena, el vaig girar cap a mi i li vaig clavar un bon cop amb el palmell sobre la visera. El pobre es va pegar una trompada de nas contra el vidre i va tancar els ulls sense dir res. Tan aviat com va callar, vaig sentir: trrr-trrr-trrr… Kiril em mirava amb les dents serrades i els llavis torcats. Li vaig fer un senyal: espera, espera, per Deu, no et moguis. Pero ell tambe sentia el murmuri i, com tots els novells, no tenia mes que una idea: actuar, fer alguna cosa.

- Marxa enrere? -va xiuxiuejar.

Vaig sacsejar el cap amb desesperacio i vaig fer un gest d’amenaca davant el seu casc per fer-lo callar. I llavors, de cop i volta, una altra cosa va atraure la meva atencio: sobre una pila de deixalles velles, de trossos de vidre i de draps, s’arrossegava una mena de tremolor, d’estremiment, una cosa aixi com l’aire calent de migdia sota un sostre de ferro. Va passar per un turo, i se’ns apropava cada cop mes fins que va arribar al costat de la nostra fita, es va aturar sobre el cami i es va quedar immobil mig segon -o nomes m’ho va semblar?- i es va arrossegar pel camp darrere dels matolls i de les tanques podrides cap al cementiri de cotxes vells.

Que el diable se’ls emporti, els qui van planejar el trajecte del nostre cami: anava ben be pel clot! Pero jo, de fet, tampoc no m’hi fixo gaire mes que ells; on posava els meus ulls d’imbecil quan m’extasiava davant el seu mapa?

- Ves a la velocitat mes lenta, endavant -vaig dir a Kiril.

- Que ha estat?

- Ves a saber!… Aixo hi era pero ja no hi es, per sort. Et demano que callis. De moment tu no ets una persona, entesos? Ara ets una maquina, la meva palanca…

Aqui em vaig tornar a controlar, perque semblava que jo tambe hagues agafat el constipat verbal.

- Prou -vaig dir-. Ni una paraula mes.

Semblava que el vent s’havia aturat, al voltant no se sentia res d’estrany, nomes el motor que brunzia tranquil·lament, com adormit. Feia sol, calda… sobre el garatge hi havia calitja… tot semblava normal, les fites desfilaven les unes rere les altres. Tender callava, Kiril tambe, ja n’aprenien, els meus novells. No us amoineu, nois, a la Zona tambe es pot respirar, si se’n sap… I ja hem arribat a la fita vint-i-set: una perxa de ferro amb un disc vermell a dalt, “numero 27”. Kiril em va mirar, jo vaig fer un senyal amb el cap i la nostra “xancla” es va aturar. S’havien acabat les bromes, tocava passar a les coses serioses. En aquell moment, el mes important per a nosaltres era una calma absoluta. No teniem pressa, no feia vent i la visibilitat era bona. Vet aqui la canalera on Mol·lusc l’havia palmada; s’hi veien algunes coses de colors, potser la seva roba. Era un paio podrit de debo, que la seva anima descansi en pau: garrepa, ximple, brut. Nomes tios com aquell es fiquen a la colla de Voltor. Voltor Barbridge els veu a deu quilometres de distancia i se’ls fa seus… Fixeu-vos, la Zona no pregunta si ets un home de be o no. Resulta que tenim alguna cosa per agrair-te, Mol·lusc: es cert que eres beneit, es cert que ningu recorda el teu veritable nom, pero tot i aixi has ensenyat a la gent intel·ligent el lloc on no ha de ficar el peu… Be. Naturalment, el millor per a nosaltres en aquell instant era arribar fins a l’asfalt. L’asfalt es llis, s’hi veu tot. A mes a mes, hi ha una fissura que conec. L’unic que no m’agrada es aquella mena de turons. Si hem d’anar directament cap a l’asfalt, caldra passar entre ells. Estan alla com si es volguessin riure de tu, t’esperen. No, amics, entre vosaltres no passare. El segon manament d’un stalkeres que a dreta i a esquerra, tot ha d’estar net a cent passes. Potser podriem passar pel turo de l’esquena… Pero es que no se que hi ha al darrere. En el mapa sembla com si no hi hagues res, pero qui pot fiar-se’n, dels mapes?

- Escolta, Red -xiuxiueja Kiril-, Saltem, d’acord? Pujarem uns vint metres, despres baixarem i ens trobarem directament davant del garatge. Que me’n dius?

- Calla, ase -li vaig dir-. No m’amoi'nis, calla.

Volia pujar! I si et foten una tonyina, alla a vint metres d’alcada? No trobarem ni els teus ossos. I si aqui apareix una “calva de mosquit” llavors no es tractara d’ossos, sino que no deixaras ni una taca mullada. No tenia paciencia: au, saltem!… En fi, de moment veig clar com anar fins al turo, i despres ens aturarem i mirarem. Vaig ficar la ma a la butxaca i vaig treure’n un grapat de femelles de cargol. Les vaig ensenyar a Kiril dient:

- Recordes el conte de Hansel i Gretel? Te’l van ensenyar a l’escola? Doncs, ara tot sera a l’inreves. Mira! -I vaig tirar la primera femella. No gaire lluny, com calia. Una desena de metres. La femella va passar tranquil·lament-. Has vist?

- I que? -va dir.

- Res de “i que!” Et pregunto, ho has vist?

- Si.

- Doncs ara, avanca amb la “xancla” cap a la femella i atura’t a deu passes d’ella. Entesos?

- Entesos. Busques els graviconcentrats?

- Busco el que necessito. Espera, en tirare una altra. Mira on cau i no li treguis els ulls de sobre.

Vaig llancar una altra femella. Naturalment, va passar tambe amb tota normalitat i va caure al costat de la primera.

- Endavant -vaig ordenar.

Va fer avancar la xancla. La cosa havia canviat. A Kiril ara se’l veia mes calmat: ho havia entes. Es que ells, els quatre ulls, son aixi. Per a ells nomes compta una cosa: trobar un nom. Fins que no l’hagin inventat, fa llastima de mirar-los i tot. Pero tan aviat com han inventat aixo del “graviconcentrat”, llavors es veu que ho han entes tot i que la vida es de conya.

Vam seguir la primera femella, la segona, la tercera. Tender sospirava, s’arrepenjava ara en un peu ara en l’altre i no deixava de badallar amb neguit, acompanyant els badalls amb una mena de gemecs de gos. Patia, el pobre. Tant se val, en el fons, aixo li anira be. S’aprimara cinc quilos, aixo es millor que qualsevol regim… Vaig tirar la quarta femella. Aquesta no va passar ben be del tot. No sabria explicar de que es tractava, pero vaig sentir que hi havia alguna cosa estranya i vaig agafar la ma de Kiril.

- Atura’t -li vaig dir- no et moguis…

I vaig agafar la cinquena femella i la vaig llencar mes alt i mes lluny. Alla hi havia una “calva de mosquit!” La femella va anar cap a dalt normalment, va comencar a caure tambe normalment, pero a mig cami va ser com si algu l’hagues estibat de costat amb una forca tal que es va enfonsar en l’argila i va desapareixer del tot.

- Ho has vist? -vaig preguntar murmurant.

- Ho havia vist nomes en el cine -va contestar, tan inclinat cap endavant que de poc que no cau de la “xancla”-. Tira una altra femella, d’acord?

Que voleu que fes, riure o plorar? Encara una femella! Es que s’imagina que amb una altra femella ens en sortiriem? La seva ciencia, que voleu que us digui… Be, vaig tirar encara vuit femelles per tal de delimitar la “calva”. Per dir la veritat, amb set n’hi hauria hagut prou, pero en vaig tirar una especialment per a ell, just enmig, perque pogues admirar el seu “graviconcentrat”. La femella es va enfonsar en l’argila com si fos un pes de cent quilos. Plaf!, i res mes, nomes un forat al terra. Kiril va gemegar de goig.

- Be -vaig dir-, ens hem divertit una mica, i ara prou. Mira aqui. En tirare una que ens guiara, no la perdis de vista.