Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 4

De pensar aixo se’m va entumir la llengua, mentre que ell em mirava atentament, no em treia la mirada de sobre i en els seus ulls no vaig veure ni el menyspreu, nomes comprensio, diria jo. Aleshores li vaig explicar tot amb calma.

- Fins ara -vaig dir- ningu no ha anat al garatge amb un passi. El trajecte encara no esta tracat, ja ho saps. Ara imagina’t: nosaltres tornem i el teu Tender es posa a fardar de com hem anat directament al garatge, hem agafat tot el que calia i hem tornat de seguida. Com si haguessim anat a un magatzem. Aleshores tothom entendra que nosaltres sabiem per endavant el que anavem a buscar. I aixo significa que algu ens ha posat al corrent. I qui de nosaltres tres ho ha fet saber als altres? Els comentaris son inutils. Entens com aixo em compromet?

Vaig acabar el meu discurs. Ens vam mirar als ulls en silenci.

De sobte, va picar de mans, se les va fregar i va declarar en un to alegre a mes no poder:

- Be doncs, si no pots, doncs res. T’entenc, Red, i no et puc donar la culpa. Hi anire sol. Ja me’n sortire. No es la primera vegada…

Va estendre el mapa sobre l’ampit de la finestra, es va recolzar en les mans, s’hi va inclinar a sobre i tota la seva valentia es va evaporar a simple vista. Vaig sentir com rondinava:

- Cent vint metres… potser fins i tot cent vint-i-dos… i encara en el garatge… No, no agafare Tender. Tu que creus, Red, potser es millor no agafar Tender? Es que te dos nanos…

- No t’hi deixaran anar tot sol -vaig dir.

- I tant que m’hi deixaran… -va murmurar-. Per que no m’hi haurien de deixar?… Pero no m’agraden aquests camions! Mira, fa tretze anys que son a l’aire lliure i semblen nous de trinca. Nomes a vint passes hi ha un camio-cisterna tot rovellat, mentre que els camions, diria que acaben de sortir de la fabrica… Deu n’hi do, aquesta Zona!

Va aixecar el cap del mapa i va mirar cap a la finestra. Jo tambe hi vaig mirar. Els vidres de les nostres finestres son molt gruixuts, blindats, i darrere d’ells hi ha la nostra vella Zona, aqui la tenim, a l’abast de la ma, es veu com en el palmell de la ma des del nove pis.

Vull dir que quan la mires, sembla una terra com qualsevol altra. El sol l’escalfa com a tota la resta i, a primera vista, no ha canviat res, tot es com fa tretze anys. El meu pare difunt l’hauria mirada i no hi hauria observat res d’especial, potser preguntaria: per que no surt fum de la fabrica, hi ha vaga o que?… Els cons de roca groga, les vies del tren, i sobre les vies una petita locomotora amb plataformes… Be, es un paisatge industrial. L’unic que falta es la gent. Ni morts ni vius. El garatge tambe es veu. Es una llarga manega grisa, amb les portes obertes de bat a bat i els camions estan sobre un terreny asfaltat. Fa tretze anys que hi son i no els ha passat res. Deu vos en guard de ficar-vos entre dos camions, cal anar nomes pel seu voltant… Hi ha un forat a l’asfalt, si es que encara no hi han crescut matolls amb espines. Cent vint-i-dos metres, des d’on calcula aixo? Ah, probablement a partir de la fita del marge… Apa! el cami s’atura fins a l’enderroc, i ben aturat! I aqui hi ha la rasa on Mol·lusc va avalar el seu certificat de naixement, justament a dos metres del cami… Musculos li deia a Mol·lusc: queda’t lluny de les rases, beneit, sino, no hi haura res per enterrar… Perque a la Zona passa aixo: si tornes amb rampinya, es un miracle; si tornes viu, es un exit, si t’has escapat de les bales de la patrulla, es una sort; i tota la resta es el desti…

Aleshores vaig mirar Kiril i vaig veure que em mirava de reull. El seu posat em va fer canviar d’idea una altra vegada. Que se’n vagin tots a fer punyetes, que em poden fer, en el fons? Ell podria no haver dit res, pero va dir:

- Ajudant Shuhart, de fonts oficials, subratllo, oficials, he rebut la informacio que l’examen del garatge pot ser una gran contribucio a la ciencia. Proposo examinar-ho. Garanteixo el premi. -I dient aixo, somreia com una rosa el mes de maig.

- I quines son, aquestes fonts oficials? -vaig preguntar, i tambe li vaig somriure com un idiota.

- Es una font confidencial -va contestar-. Pero a vos, si que us ho puc dir. -Alli va deixar de somriure i va arronsar les celles-. Diguem, del doctor Douglas.

- Ah! -vaig dir-, el doctor Douglas. I qui es, el doctor Douglas?

- Sam Douglas -va dir secament- va morir l’any passat.

Vaig tenir un calfred. A fer punyetes! Quin imbecil parla de coses aixi abans de sortir? Amb aquests paios amb ulleres no hi ha res a fer, no hi veuen de cap ull… Vaig esclafar la burilla en el cendrer i vaig dir:

- Be. On es el teu Tender? L’haurem d’esperar encara molt de temps?

Ja no vam parlar mes d’aquest tema. Kiril va trucar al PPS, va demanar una “xancla volant”, mentre que jo vaig agafar el mapa i vaig mirar que hi havien dibuixat. No estava mal dibuixat, era passable, fet a base de fotografies aeries ben ampliades. Es veien fins i tot les roderes dels pneumatics davant les portes del garatge. Ai, si nosaltres, els stalkers,poguessim tenir un mapa aixi… Pero de fet no ens serviria de res durant la nit quan no veus ni la teva propia ma…

Aleshores es va presentar Tender. Tot vermell, sense ale. La seva filla s’havia posat malalta, estava buscant el metge. Es va disculpar per haver-se retardat. Li varem anunciar la bona nova: anem a la Zona. De cop i volta el bon home es va oblidar fins i tot de respirar.

- A la Zona? I com es aixo? -va dir-. Per que jo?

Pero quan es va assabentar del doble premi, i que Red Shuhart hi anava tambe, es va refer i va tornar a respirar.

Aixi que vam baixar al “tocador”, Kiril va anar a buscar els passis, els vam presentar a un altre sergent i ens va donar uns vestits especials. Son molt utils. A condicio de tenyir-los d’un altre color, del vermell a un altre color convenient, qualsevol stalkern’hauria pagat cinc-cents bitllets, a ulls clucs. Fa molt de temps que havia jurat que d’alguna manera n’arreplegaria un. A primera vista no es res de l’altre mon: un vestit tipus home granota i un casc com els que porten ells, amb una gran finestreta al davant. No, no es com el de l’home granota, sino mes aviat com els dels pilots d’avions a reaccio o, potser, com el dels cosmonautes. Es lleuger, comode, no estreny d’enlloc, no s’hi sua ni quan fa calor. Vestit aixi pots anar al foc mateix i tot. No hi penetra cap mena de gas. Diuen que es fins i tot anti-bales. Es clar que el foc i ves a saber quina mena d’iperita, tot aixo, es terrestre, huma. A la Zona no hi ha res d’aixo, no es d’aixo que un s’ha de malfiar. En fi, per dir la veritat, es que la pots palmar fins i tot amb aquests vestits. Pero, per altra banda, sense ells la palmaries amb mes facilitat. Per exemple, protegeixen al cent per cent del “plomissol cremant”. 0 de l’escopinada de la “col del diable”… Be. Ens vam posar els vestits, vaig agafar les femelles de cargol, me les vaig ficar a la butxaca del costat i ens vam dirigir a traves del pati de l’institut cap a l’entrada de la Zona. S’ha de fer aixi perque tothom ens vegi: heus aqui els herois de la ciencia que oferiran la seva vida a l’altar en nom de la humanitat, el coneixement i l’Esperit Sant, amen. No va fallar: de totes les finestres, fins al catorze pis, s’abocaven caps de gent que quasi agitava mocadors. L’unic que hi faltava era l’orquestra.

- Ves mes de pressa -li vaig dir a Tender-. Amaga la panxa, pocasolta. La humanitat agraida no t’oblidara!

Em va mirar i vaig adonar-me que no estava d’humor per fer broma. I tenia rao, de fet, no hi havia motiu per riure… Pero quan te’n vas a la Zona, plores o rius. Quant a mi, jo no he plorat mai en ma vida. Vaig mirar Kiril. Aguantava be, nomes movia els llavis com si estigues resant.

- Estas resant? -li vaig preguntar-. Resa -vaig dir-, resa! Com mes t’endinses a la Zona, mes t’apropes al cel…

- Com? -va preguntar.

- Resa! -vaig cridar-. Els stalkerspugen al cel sense fer cua…