Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата - Страница 16

- Es possible…, certament, es possible -digue, tot baixet, Poirot.

El doctor va mirar-lo amb curiositat.

- Perdoni, monsieurPoirot, pero no acabo de comprendre’l.

- No em comprenc a mi mateix -replica Poirot-. No acabo de comprendre res en absolut, i, com ja pot veure, em sento extraordinariament intrigat.

Va sospirar i va inclinar-se damunt una tauleta per examinar els fragments de paper carbonitzat. Va anar enraonant com per a ell mateix:

- Ara jo necessitaria una antiga capsa de barrets de senyora.

El doctor Constantine va quedar perplex en sentir aquella observacio. En tot cas, Poirot no li va donar cap mena d’explicacions i, obrint la porta, va cridar el conductor. L’home va presentar-se rapidament.

- Quantes senyores hi ha en aquest vago? -li pregunta.

El conductor va comptar amb els seus dits.

- Una, dues, tres…, sis, senyor. La vella dama americana, la dama sueca, la noia anglesa, la comtessa Andrenyi i madame la princesseDragomiroff i la seva cambrera.

Poirot rumiava.

- Tenen, totes, capses de capells?

- Si, senyor.

- Aleshores, porti’m…, vejam…, si, la de la dama sueca i la de la cambrera. Fara el favor de dir-los que es tracta d’unes diligencies duaneres…, es igual, digui el que cregui convenient.

- Perfectament, senyor. Sera molt facil perque cap de les dues es al seu compartiment.

- Vagi de pressa, doncs.

El conductor va marxar. Al cap de poca estona va tornar amb dues capses de capells. Poirot va obrir la de la cambrera i la va posar de costat. Despres va obrir la de la dama sueca i va sospirar amb satisfaccio. Despres de separar amb tota cura els capells, va descobrir una armadura rodona de tela metal·lica.

- Ah!, aqui tenim el que buscavem. Fa cosa de quinze anys totes les capses de capells eren com aquesta. El capell quedava subjecte a aquesta armadura per mitja d’una llarga agulla.

Mentre parlava anava desfent amb molta traca dos trossos de filferro. Despres va tornar a tancar la capsa i digue al conductor de retornar-les a llurs respectives mestresses.

Quan es va tancar la porta, una vegada mes, es va girar cap al seu company.

- Ja veu, estimat doctor, que jo no tinc molta confianca en els sistemes dels experts. El que m’interessa es la psicologia i no les impressions digitals o les cendres de les cigarretes. Pero en aquest cas acceptare gustos un petit ajut cientific. Aquest compartiment es ple d’indicis; pero, en realitat, son el que representen?

- No l’entenc en absolut, monsieurPoirot.

- Perfectament. Ara li posare un exemple. Hem trobat un mocador de dona. Va deixar-lo caure una dama? va ser un home qui va cometre el crim i es digue: «Vaig a fer aparentar aquest crim com si l’hagues comes una dona. Donare diverses punyalades, algunes d’elles fluixes, i deixare caure aquest mocador en un lloc on no hi hagi altre remei que veure’l»? Aquesta es una possibilitat. Pero encara n’hi ha una altra. ?Va matar-lo una dona i deliberadament va deixar caure aquest netejador de pipes per donar l’aparenca que havia estat un home el criminal? Pero tambe podem suposar que dues persones, un home i una dona, van intervenir separadament i que totes dues han tingut el descuit de deixar un rastre per tal de provar la seva identitat. Son moltes coincidencies, no troba?

- Pero, que te a veure la capsa de barrets amb tot aixo? -pregunta el doctor, encara intrigat.

- Ah, ja en parlarem. Com deia, aquests indicis, el rellotge aturat a un quart de dues, el mocador, el netejador de pipes, poden ser autentics, pero tambe poden ser falsos. No puc precisar-ho encara. Pero hi ha un indici que crec (encara que tambe podria equivocar-me) que no ha estat falsejat. Em refereixo al llumi pla, doctor. Jo crec que aquest llumi va ser utilitzat per l’assassi i no per misterRatchett. Va ser utilitzat per cremar un document que devia tenir un valor. Possiblement una nota. Si es aixi, calia que hi hagues en aquesta nota algun error, alguna falta, que deixava una possible pista devers el criminal. Ara intentare de ressuscitar que devia ser aquesta cosa.

Va sortir del compartiment i retorna al cap d’uns moments amb un fogonet d’esperit de vi i uns molls.

- Els utilitzo per al bigoti -digue, referint-se als molls.

El doctor l’observava amb gran interes. Va aplanar els dos trossos de tela metal·lica i va col·locar amb tota cura el fragment de paper cremat al damunt. Despres, va posar l’altre tros al damunt i, aguantant-ho tot amb els molls, va exposar-ho a la flama del fogonet d’esperit de vi.

- Aquest procediment es molt primitiu -digue per damunt la seva espatlla-. Veurem quin resultat donara.

El doctor observava atentament totes les seves manipulacions. El metall comenca de posar-se incandescent. De sobte, comencaren a apareixer senyals de lletres. Les paraules anaven formant-se lentament. Paraules de foc.

Era un trosset molt petit de paper. Nomes podien llegir-se quatre paraules i part d’una altra.

«… corda la petita Daisy Armstrong…»

- Ah! -va exclamar Poirot.

- Aixo li diu alguna cosa? -va preguntar el doctor amb gran curiositat.

Els ulls de Poirot lluien. Va deixar els molls amb tota cura damunt la tauleta.

- Si -digue-. Conec el veritable nom del mort. Conec el motiu pel qual li calgue deixar America.

- Com es deia?

- Cassetti.

- Cassetti… -Constantine va arrugar el front, cercant-. Aquest nom em diu alguna cosa. Ja fa anys… Pero no recordo… Fou un cas a America, oi?

- Si -digue Poirot-. Un cas a America. -Pero Poirot no se sentia comunicatiu. Va mirar al seu entorn i va seguir-: Ja en parlarem un altre moment. Primerament, cal que ens assegurem que hem vist tot el que hi ha per veure, aqui.

Rapidament i amb molta traca va escorcollar una vegada mes les butxaques de la roba del mort, pero no va trobar res d’interes. Despres va empenyer la porta de comunicacio que donava a l’altre compartiment, pero era tancada de l’altre costat.

- Hi ha una cosa que no entenc -digue el doctor Constantine-. Si el criminal no es va escapar per la finestra, i si aquesta porta de comunicacio esta tancada per l’altre costat, i si a mes, la porta que dona al corredor no solament era tancada, sino que hi havia la cadena posada, ?com va sortir l’assassi del compartiment?

- Aixo es el que es pregunta el public quan en un teatre posen una persona lligada de peus i mans dins un armari… i desapareix.