Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 19

No havia d’anar gaire lluny -nomes dues illes de cases fins a la placa-, despres travessar el parc i encara una illa de cases fins l’avinguda Central. Davant el “Metropoli”, com de costum, centellejava el niquel i el vernis de la fila multicolor dels cotxes. Dos porters amb jaquetes color carmesi arrossegaven cap a l’entrada maletes de gent seriosa, aparentment estrangers, que conversaven en petits grups de dos o tres sobre l’escala de marbre, fumant cigarretes. Redrick va decidir no anar-hi de seguida. Es va instal·lar sota el tendal d’un petit bar de l’altra banda del carrer, demana un cafe i va encendre una cigarreta. A dues passes d’ell, a la taula veina, va veure tres funcionaris de la Interpol, de paisa. En silenci s’empassaven de pressa unes salsitxes a l’ast a la marmontesa i bevien cervesa negra d’unes gerres altes. A l’altra banda, a deu passes d’ell, un sergent amb aspecte lugubre devorava unes patates fregides. El seu casc blau era a terra, posat a l’inreves, al costat de la cadira, la corretja amb la pistolera estava penjada sobre el respatller. Aquests eren els unics clients del bar. La cambrera, una desconeguda, d’edat avancada, es quedava apartada i de tant en tant badallava, tot amagant delicadament amb la ma els seus llavis pintats. Eren dos quarts i mig de nou.

Redrick va veure com Richard Nunan sortia de l’hotel, amb la boca encara plena, entaforant-se un barret tou sobre el cap. Energicament va baixar l’escala, baixet, arrodonit, rosat, tan prosper, tan ben organitzat, acabat de rentar, fermament convencut que el dia no li portaria cap mena de nosa.

Amagant-se el rostre amb la ma, Redrick mirava com Nunan s’instal·lava darrere el volant amb aire enfeinat, posava alguna cosa sobre el seient de darrere, s’inclinava per agafar algun objecte, ajustava el retrovisor. Despres el Peugeot, deixa anar una petita fumera blava, botzina contra un africa amb barnus i, alegrement, engega. Segurament Nunan es dirigia cap a l’institut, aixi que havia de girar al voltant de la font i passar davant del cafe. Ja era massa tard per aixecar-se i marxar, aixi que Redrick es va limitar a amagar la cara amb la ma i es va ajupir damunt la seva tassa. Pero aixo tampoc no el va ajudar. El Peugeot botzina just davant la seva orella, els frens van grinyolar suaument i la veu energica de Nunan el crida:

- Ei! Shuhart! Red!

Ofegant un renec, Redrick va aixecar el cap. Nunan es dirigia ja cap a ell, donant-li la ma. Irradiava amabilitat.

- Que hi fas aqui, tan d’hora -va preguntar, un cop a prop seu-. Gracies senyora -digue a la cambrera-. Gracies, no vull res… -I de nou es gira cap a Redrick-: Fa una eternitat que no t’he vist. On t’amagues? Que fas?

- Be, coses… -va dir Redrick de mala gana-. Quasi sempre ximpleries.

Mirava com Nunan s’instal·lava a la cadira de davant amb el seu aspecte habitual, enfeinat i neguitos, com apartava amb les seves petites mans rodones un got amb tovallons de paper i un plat on hi havia hagut un entrepa, i es disposa a escoltar com l’altre iniciava una conversa cordial.

- Sembles rebentat, no dorms prou o que? Saps que, jo en aquesta temporada tambe he estat embolicat amb els nous aparells, pero la questio de dormir, noi, per a mi es la cosa mes important, que se’n vagin a fer punyetes, els aparells… -De sobte va mirar al seu voltant-. Perdona, potser estas esperant algu? No t’he molestat?

- I ara… -va dir Redrick amb ensopiment-. Senzillament tenia temps i m’he dit: fare un cafeto.

- Be, no et prendre gaire temps -va fer Dick mirant el rellotge-. Escolta, Red, deixa les teves ximpleries i torna a l’Institut. Ja saps que et tornaran a agafar de seguida. Vols treballar amb un altre rus? N’hi ha un que acaba d’arribar…

Redrick va sacsejar el cap.

- No -va dir-. Un segon Kiril encara no ha nascut… I a mes a mes, no tinc res a fer en el vostre Institut. Ara teniu una pila d’aparells, els robots van a la Zona, llavors els robots tambe reben els premis… I amb els pocs centims que guanyaria com a ajudant de laboratori no en tindria prou ni per al tabac.

- Aixo es podria arreglar -va protestar Nunan.

- No m’agrada que m’arreglin les coses -va dir Redrick-. Sempre m’he arreglat jo sol i la meva intencio es de seguir aixi.

- T’has tornat orgullos -va dir Nunan amb reprovacio.

- No es tracta de ser orgullos. El que passa es que no m’agrada comptar els cales.

- Es clar, tens rao -va dir Nunan distret. Va llancar una mirada indiferent sobre la cartera de Redrick, col·locada sobre la cadira del costat i hi va fregar amb el dit les lletres ciril·liques gravades.

- Es cert: una persona necessita diners per a no pensar-hi mai… Es un regal de Kiril? -va preguntar assenyalant la cartera amb el cap.

- Una herencia -va contestar Redrick-. Per que no se’t veu al “Bortx” ultimament?

- Ets mes aviat tu qui no s’hi deixa caure -va protestar Nunan-. Jo hi dino quasi cada dia, perque aqui, al “Metropoli”, cada bistec et costa un ull de la cara… Escolta -va dir de sobte-, Com va la questio de diners?

- Vols que te’n deixi? -va preguntar Redrick.

- No, al contrari.

- Aixi que tu me’n vols deixar…

- Tinc feina -va dir Nunan.

- Oh senyor! -va fer Redrick-. Tu tambe!

- I qui mes en te? -va preguntar Nunan de seguida.

- Sou uns quants… podeu muntar una oficina de col·locacio.

Com si nomes ara ho acabes d’entendre, Nunan va riure.

- Pero no, aixo no te res a veure amb la teva professio principal.

- Amb quina, doncs?

Nunan va tornar a mirar el seu rellotge.

- Saps que? -va dir tot aixecant-se-, vine avui al “Bortx”, a l’hora de dinar, cap a les dues. En parlarem.

- Possiblement a les dues encara no tindre temps -va contestar Redrick.

- Llavors a la tarda, cap a les sis. Et va be?

- Ja ho veurem -va dir Redrick tambe mirant el seu rellotge.

Nunan li va fer adeu amb la ma i se n’ana cap al seu Peugeot. Redrick el va acompanyar amb els ulls, va cridar la cambrera, demana un paquet de Lucky Strike, paga, i agafant la cartera es va dirigir sense presses cap a l’hotel de l’altra banda del carrer. El sol ja escalfava. El carrer s’omplia rapidament de xafogor humida i Redrick va tenir una sensacio de cremor sota les parpelles. Va aclucar els ulls amb forca, penedint-se de no haver tingut temps per dormir, encara que fos nomes una horeta, abans d’aquest assumpte important. I llavors alguna cosa el va agafar de ple.

Una cosa aixa no li havia ocorregut mai fora de la Zona, i fins i tot en la Zona ho havia viscut nomes dues o tres vegades. Era com si de cop i volta s’hagues trobat en un altre mon. Milions d’olors es llancaven de sobte sobre ell, unes olors fortes, dolces, metal·liques, tendres, perilloses, inquietants, immenses com les cases, menudes com les particules de pols, tosques com les pedres, fines i complexes com els moviments de rellotgeria. L’aire es va endurir i hi van apareixer vores, superficies, angles, com si l’espai s’hagues omplert d’enormes boles aspres, de piramides relliscoses, de cristalls gegants i punxeguts, i aixo s’havia de creuar a traves d’una botiga de coses velles plena de monstruosos mobles antics… Tot aixo va durar nomes un instant. Redrick va obrir els ulls i tot va desapareixer. No era un altre mon, era el seu mon familiar de sempre que havia tornat cap a ell la seva cara desconeguda; aquesta faceta es va presentar als seus ulls durant tan sols un instant i s’acaba de nou, abans que ell hagues tingut temps d’entendre que era…

Al costat de la seva orella va sonar un claxon nervios. Redrick va accelerar el pas, despres es va posar a correr i no s’atura fins davant la paret del “Metropoli”. El seu cor bategava a mes no poder. Va posar la cartera sobre l’asfalt, va obrir rapidament un paquet de cigarretes i en va encendre una. Respirava profundament, descansant com despres d’una baralla; un policia s’atura davant d’ell i li va preguntar preocupat: