Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 18

- Be, ara si que es pot menjar -va dir entaulant-se.

- Has posat la roba al cubell? -va preguntar Guta.

- Ehm -va proferir amb la boca plena-. Molt bo, el peix!

- L’has omplert d’aigua?

- No… Us demano que em disculpeu, majestat, no es tornara a repetir, majestat… Ah! Deixa-ho ara, tens temps, queda’t asseguda! -La va agafar de la ma i va intentar fer-la seure sobre els seus genolls, pero ella se’n va escapolir i va seure a taula, davant d’ell.

- Menysprees el teu marit -va dir Redrick, de nou amb la boca plena-. Aixi que no t’agrado.

- Quina mena de marit ets ara? -va dir Guta-. Ets un sac buit, no un marit. Primer cal farcir-te.

- Qui sap? -va dir Redrick-. A vegades passen miracles!

- La veritat es que mai no he vist aquesta mena de miracles de part teva. Que potser tens ganes de prendre una copa?

Indecis, Redrick jugava amb la forquilla.

- No, gracies -va proferir. Mira el seu rellotge i s’aixeca-. Me’n vaig, ara. Prepara’m el vestit de diumenge. Vull estar de primera. Una camisa, una corbata…

Sentint, amb delicia, els peus descalcos i nets sobre el terra fresc, entra a l’amagatall i va tancar la porta amb la balda darrere seu. Es va posar un davantal de goma i uns guants de goma fins als colzes i va comencar a descarregar el sac sobre la taula. Dos “xuclats”. Una capsa amb “agulles”. Nou “bateries”. Tres “bracalets”. I encara, un anell d’estil “bracalet”, pero de metall blanc, mes lleuger, i d’uns trenta mil·limetres de diametre de mes. Setze “esquitxades negres” en un paquet de polietile. Dues “esponges” meravellosament ben conservades, de la grandaria d’un puny. Tres “refilades”. Un pot “d’argila gasosa”. En el sac quedava encara una feixuga arca de porcellana, embolicada amb molta cura en llana de vidre, pero Redrick no la va tocar. Va treure una cigarreta i es va posar a fumar mentre examinava els bens estesos sobre la taula.

Despres va obrir un calaix, va treure’n un full de paper, un tros de llapis i una calculadora. Amb la cigarreta encesa en un raco de la boca, els ulls aclucats a causa del fum, va escriure xifra rere xifra, apuntant-ho tot en tres columnes; despres va numerar les dues primeres. Les sumes s’anunciaven considerables. Va aixafar la burilla en el cendrer, amb prudencia va obrir la capsa i aboca les “agulles” sobre el paper. En la llum electrica les “agulles” tenien reflexos blavencs i de tant en tant feien lluir colors espectrals purs: groc, vermell, verd. Va agafar una “agulla” i atentament, per no punxar-se, la va premer entre el dit gros i l’index. Despres va apagar el llum i esperant una mica s’acostuma a la foscor. Pero l’“agulla” callava. La va apartar, n’agafa una altra i la va premer entre els dits. Res. La va premer una mica mes, arriscant-se a punxar-se, i l’“agulla” parla: unes febles lluentors rogenques la van recorrer, i, de sobte, van deixar lloc a unes lluentors mes espaiades, verdes. Durant uns segons Redrick admira el joc estrany d’aquestes petites llums que, segons havia apres en els informes, devien significar alguna cosa potser molt important, primordial; despres va deixar r“agulla” lluny de la primera i n’agafa una altra…

En total, va descobrir setanta-tres “agulles”, de les quals dotze parlaven; les altres callaven. De fet, aquelles tambe devien parlar, pero amb els dits no n’hi havia prou; els calia un dispositiu especial, de les dimensions d’una taula. Redrick va encendre el llum i va afegir dues xifres mes a aquelles que ja estaven escrites. Nomes despres es va decidir.

Va posar les dues mans en el sac i, retenint l’ale, en va treure un paquet tou i el posa sobre la taula. Durant un temps va estar mirant aquest paquet, tot fregant-se, pensaros, el mento amb la ma. Despres va agafar el llapis, el gira entre els dits maldestres amb guants de goma i el va apartar. Va agafar una altra cigarreta i, sense apartar els ulls del paquet, la va fumar tota sencera.

- Merda -va dir amb veu alta. Agafa el paquet amb moviment resolut i el fica en el sac-. Prou. S’ha acabat.

Rapidament va ficar les “agulles” a la capsa i s’aixeca. Ja era l’hora d’anar-se’n. Probablement hauria de dormir una mitja horeta perque el seu cap estigues mes lucid, pero era molt mes util arribar a lloc mes aviat per veure com estaven les coses. Es va treure els guants, va penjar el davantal i, sense apagar el llum va sortir de l’amagatall.

El seu vestit ja estava estes sobre el llit i Redrick se’l posa. Precisament s’estava nuant la corbata davant del mirall quan, darrere la seva esquena, la fusta del parquet va grinyolar suaument i es van sentir uns esbufecs retinguts. Va posar cara de pomes agres per no esclafir el riure.

- Uh! -va cridar de cop al seu costat una veueta; i el van agafar de la cama.

- Ah! -va exclamar Redrick, caient desmaiat sobre el llit.

Rient i xisclant, Titi va grimpar de seguida al seu damunt. El trepitjava, li estirava els cabells, l’inundava en una corrua de noticies. El vei Willy havia arrencat una cama a la nina. Al segon pis tenien un gatet blanc amb ulls vermells, segurament no devia haver escoltat la mama i havia anat a la Zona. Per sopar hi havia hagut farinetes amb confitura. L’oncle Betum estava trompa i es trobava malalt, havia plorat i tot. ?Com es que els peixos no s’ofeguen si estan dins de l’aigua? ?Per que tenim cinc dits, dues mans i un nas?… Redrick abracava prudentment la petita criatura calenta que s’enfilava sobre ell, i observava els seus ulls immensos, completament foscs, sense la part blanca. Va premer la seva galta contra la galtona inflada i coberta d’un borrissol daurat i sedos, i va repetir:

-  Titi…petita Titi… ets la meva petita Titi…

El telefon va dringar escandalosament per damunt de la seva orella. Va estendre la ma i l’agafa.

- Si.

El telefon callava.

- Digui’m -repetia Redrick-, digui’m!

No contestava ningu. Despres hi va haver un cop i breus xiulets. Redrick es va aixecar, col·loca Titi a terra i, sense escoltaria mes, es va posar els pantalons i l’americana. Titi xerrava sense parar, pero Redrick somreia distretament, nomes amb la boca, aixi que la nena va declarar que el papa s’havia empassat la llengua i menjat les dents, i el va deixar en pau.

Ana a l’amagatall, va omplir la cartera amb els objectes col·locats sobre la taula, va correr cap a la cambra de bany a cercar el puny de ferro, agafa la cartera amb una ma, el cistell amb el sac amb l’altra, va sortir, tancant curosament amb clau la porta de l’amagatall i crida Guta:

- Me’n vaig!

- Quan tornaras? -va preguntar Guta, sortint de la cuina. Ja s’havia pentinat i pintat, i ja no portava la bata sino un vestit d’estar per casa, el que mes li agradava a Redrick, amb un escot profund.

- Et trucare -va contestar, mirant-la. Despres s’hi apropa, es va inclinar sobre ella i li va fer un peto a l’escot.

- Ves-te’n, au! -va dir Guta amb veu baixa.

- I jo? A mi no em fas cap peto? -va xisclar Titi, relliscant entre ells: Es va haver d’inclinar encara mes avall. Guta el va mirar amb els ulls immobils.

- No passa res -va dir-. No t’amoinis. Et trucare.

Sobre el repla del pis de sota, Redrick va topar amb un home feixuc, vestit amb un pijama amb ratlles que manipulava el pany de la porta. Una olor calida i agra s’escapava del fons ombrivol de l’apartament. Redrick es va aturar dient.

- Bon dia.

L’home feixuc li va llancar un cop d’ull aterrit per damunt de la seva esquena massissa i deixa anar un gruny.

- La seva esposa va venir a veure’ns anit -va dir Redrick-. Deia que estavem serrant alguna cosa. Es un malentes.

- A mi tan me fa -va rondinar l’home amb pijama.

- La meva dona estava rentant ahir -va continuar Redrick-. Si els hem molestat, li demano disculpes.

- Jo no he dit res -va proferir l’home amb pijama-. Facin el que vulguin…

- Be, me n’alegro molt -va dir Redrick.

Va baixar, entra al garatge, col·loca el cistell amb el sac en un raco, a sobre hi posa un seient vell, ho mira tot per ultima vegada i va sortir al carrer.