Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата - Страница 9

El coronel Arbuthnot i MacQueen anaven avancant pel passadis.

- Entri al meu compartiment -deia MacQueen-. Encara no m’han preparat el llit per a la nit. M’interessa molt el que em deia voste sobre la politica de l’india…

Els homes passaren i van seguir pel passadis fins a arribar al compartiment de MacQueen.

MistressHubbard va donar la bona nit a Poirot.

- Em ficare al llit i llegire una estona -va dir-. Bona nit.

- Bona nit, madame.

Poirot va entrar al seu compartiment, que era al costat del de Ratchett. Va despullar-se, es fica al llit, va llegir cosa de mitja hora i despres va apagar el llum.

Unes hores mes tard va despertar-se amb un sobresalt. Sabia perfectament que l’havia despertat… Havia estat un perllongat gemec, gairebe un xiscle. I en el mateix moment va trucar un timbre amb gran insistencia.

Poirot va asseure’s al llit i va encendre el llum. Va notar que el tren estava parat, probablement en una estacio.

Aquell xiscle encara el sentia dintre seu. Va recordar que era Ratchett qui ocupava el compartiment immediat al seu. Va saltar del llit i va obrir la porta en el precis moment en que el conductor del vago llit avancava corrent pel passadis i trucava a la porta de Ratchett. Poirot va mantenir la seva porta entreoberta, observant. El conductor va trucar una segona vegada. Va sonar un altre timbre i es veie llum en una porta mes enlla. El conductor va mirar per damunt la seva espatlla.

En el mateix moment es va sentir una veu des de dins de la cabina de misterRatchett, dient:

- Ce n’est rien. Je me suis trompe.

-  Bien, monsieur.

El conductor va anar en direccio de l’altra porta on hi havia llum.

Poirot va tornar-se’n al llit, mes tranquil, i va apagar el llum. Va mirar el rellotge. Era exactament la una menys vint-i-tres minuts.

Capitol V

El crim

Poirot tenia dificultats per a tornar-se a adormir. En primer lloc trobava a faltar el moviment del tren. Si eren en una estacio, aquesta era estranyament tranquil·la. Pel contrari, els sorolls que se sentien dins el tren, semblaven desacostumadament forts. Va sentir com Ratchett es bellugava en el seu compartiment, a traves de la porta; se sentia un soroll d’aigua com si hagues obert l’aixeta del lavabo i despres el soroll de tancar-la. Va sentir tambe unes passes pel corredor; unes passes apagades d’algu que portava sabatilles.

Hercule Poirot seguia despert mirant el sostre. Quina era aquella estacio tan silenciosa? Va sentir-se la gola seca. Havia oblidat de demanar la seva acostumada ampolla d’aigua mineral. Va mirar novament el rellotge. Era un quart de dues. Trucaria al conductor i li demanaria l’aigua mineral. Va allargar la ma per tal de premer el boto, pero en aquell moment va sonar un timbre. Poirot va deturar la seva accio. El conductor no podia atendre totes les crides alhora.

Riiing… riiing… riiiiing…

Insistia una i altra vegada. On era el conductor? Algu s’impacientava…

Riiiing…

Qualsevol qui fos no treia el dit del boto.

De sobte, se sentiren passes rapides: era el conductor. Va trucar a una porta no llunyana de la de Poirot.

Van arribar fins a Poirot unes veus. La del conductor, deferent i amable, i la d’una dona insistent i voluble.

MistressHubbard!

Poirot somrigue per a ell.

L’altercat, si n’era un, va durar forca estona. Les seves proporcions corresponien en un noranta per cent a mistressHubbard i un miserable deu per cent al conductor. Finalment l’assumpte va semblar que s’arreglava. Poirot va sentir ben clarament:

-  Bonne nuit, madame.-I una porta va tancar-se. Aleshores Poirot va premer el boto del seu timbre.

El conductor va arribar rapidament. Semblava tot atabalat…

- De l’eau minerale, s’il vous plait.

-  Bien, monsieur.-Potser el fet d’haver-li picat l’ullet Poirot, el va incitar a la confidencia.

-  La dame americaine…

- Ah, si…

Va eixugar-se el front.

- Imagini’s tot el que ha calgut discutir amb ella! Insisteix, una i altra vegada, que hi ha un home al seu compartiment! Afiguri’s voste, senyor! En un espai tan petit! -El conductor va assenyalar amb una ma l’espai-. On vol que s’amagui? Li he fet present que era del tot impossible, pero ella segueix insistint. Diu que s’ha despertat i que hi havia un home en el seu compartiment. I ara jo pregunto, ?corn podia sortir si la balda estava posada? Pero ella no ha volgut saber res. Com si no tinguessim prou preocupacions. Amb aquesta neu…

- Neu?

- Naturalment, monsieur. ?Monsieurno se n’ha adonat? El tren esta aturat. Estem en plena tempesta de neu. Nomes Deu sap quant de temps romandrem aqui. Recordo una vegada que ens hi vam passar set dies.

- On som?

- Entre Vincovci i Brod.

-  La, la-digue Poirot contrariat.

L’home va retirar-se i torna poc despres amb l’aigua.

- Bon soir, monsieur.

Poirot begue un vas d’aigua i es prepara a dormir.

Estava ja mig endormiscat quan alguna cosa va tornar-lo a despertar. Aquesta vegada va esser com si un cos pesat hagues caigut contra la seva porta.

Va saltar del llit, va obrir i va mirar cap a fora. Res. Pero a la seva dreta veie una dona embolicada en un quimono escarlata caminant passadis enlla. A l’altra banda, assegut en el seu petit seient, es trobava el conductor fent notes en uns llargs fulls de paper. Tot estava completament tranquil.

- Decididament, dec patir dels nervis -va dir-se Poirot, tornant a ficar-se al llit. Aquesta vegada va dormir fins al mati.

Quan va despertar-se, el tren continuava parat. Va aixecar la cortina i va mirar cap a fora. Grans muntanyes de neu envoltaven el tren.

Mira el rellotge i veie que eren les nou tocades.

A tres quarts de deu, molt ben arreglat, com sempre, se’n va anar cap al vago restaurant, on un cor de veus va acollir-lo.