Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата - Страница 60

»Es va cometre, doncs, mes aviat? Per ser mes exactes, a la una menys vint-i-tres minuts? El meu amic monsieurBouc ha emes un argument a favor d’aquesta suposicio: el crit que jo vaig sentir i que va despertar-me del meu son. Pero si Ratchett havia pres un hipnotic, no va poder cridar.Si hagues estat capac de cridar, ho hauria estat tambe per a defensar-se d’una manera o altra, i no hem trobat indicis de lluita.

»He recordat que MacQueen m’havia cridat l’atencio no una, sino dues vegades (i la segona d’una manera ben clara) que misterRatchett no parlava frances. Aleshores he arribat a la conclusio que tot el que havia ocorregut entre la una i els seus voltants, havia estat una comedia representada en honor meu. Qualsevol hauria pogut caure en el truc del rellotge; es una cosa que surt molt en les novel·les de detectius. Es pretenia que jo fos victima de la meva propia clarividencia i que cregues que ja que Ratchett no parlava frances, la veu que jo vaig sentir a la una menys vint-i-tres minuts no podia ser la seva i que Ratchett era ja mort a aquella hora. Pero estic convencut que a aquesta hora Ratchett encara dormia.

»Pero el truc va tenir exit! Jo vaig obrir la porta i vaig mirar al defora. Vaig sentir la frase en frances. Per si jo fos tan increiblement espes que no comprengues el significat d’aquella frase, es van ocupar de cridar-me l’atencio. MisterMacQueen m’ho va dir clarament. Em digue: «Perdoni, monsieur Poirot, no pot haver estat mister Ratchett qui ha parlat; ell no parla frances».

»Quina fou, en realitat, l’hora del crim? I qui va matar-lo?

»Segons la meva opinio, i aixo es nomes una opinio, misterRatchett va ser assassinat a una hora molt proxima a les dues, hora maxima que el doctor Constantine ens dona com a probable.

»Respecte a qui el va matar…

Poirot va fer una pausa mirant el seu auditori. No podia pas queixar-se de falta d’atencio. Tots els ulls estaven fixos damunt d’ell. Hi havia un silenci en que hom hauria pogut sentir el volar d’una mosca.

Poirot va prosseguir lentament:

- M’ha cridat particularment l’atencio l’extraordinaria dificultat de poder provar res contra cap dels viatgers del tren i la curiosa coincidencia que cada declaracio oferia una coartada a una persona determinada. Aixi, misterMacQueen i el coronel Arbuthnot es proporcionaven unes respectives coartades…, dues persones entre les quals semblava que no hi hagues hagut mai, anteriorment, cap amistat. El mateix ha succeit amb el criat angles i l’italia, amb la dama sueca i la noia anglesa. M’he dit a mi mateix: «Es extraordinari! No pot ser que tots estiguin d’acord!».

»I aleshores, senyors, ho he vist clar. «Tots» estan d’acord, en efecte! Una coincidencia de totes aquelles persones relacionades amb el cas Armstrong, que viatjaven en el mateix tren, no solament era improbable, sino que era «impossible». No podia haver-hi casualitat, sino «designi». He recordat una observacio del coronel Arbuthnot respecte als judicis per jurats. Un jurat es compon de dotze persones (aqui hi ha dotze viatgers); Ratchett va ser apunyalat dotze vegades. El detall que sempre m’ha preocupat, la gran afluencia de viatgers en el vago Istanbul-Calais en aquesta epoca de l’any, quedava aixi explicat.

»Ratchett havia escapat a la justicia a America. No hi havia cap dubte sobre la seva culpabilitat. He imaginat un jurat de dotze persones condemnant-lo a mort i, obligats per les exigencies del cas, havent de ser ells mateixos els seus executors. I immediatament, segons aquesta suposicio, se m’ha representat el cas amb tota la seva claredat.

»He vist el cas com un perfecte mosaic, en el qual cada persona jugava el seu paper. Estava disposat de tal manera, que si una d’elles resultava sospitosa, venia el testimoniatge d’una altra salvant-la i demostrant la falsedat de la sospita. La declaracio de Hardman era necessaria en el cas que algun estrany fos considerat sospitos del crim i aixi se li podria proporcionar una coartada. Fins el mes petit detall de la seva declaracio va ser preparat per endavant. Tot l’assumpte va ser planejat de manera molt enginyosa i disposat talment que cada nova peca d’aquest trencaclosques que aparegues, faria la solucio mes dificil encara. Com ha observat el meu amic monsieurBouc, el cas semblava fantasticament impossible! Aquesta era, precisament, la impressio que es pretenia causar.

»Aquesta solucio, ho explica tot? Si. La natura de les ferides (infligides cadascuna per una persona diferent). Les falses cartes d’amenaces (falses perque eren irreals, escrites nomes per a presentar-les com a proves). Naturalment hi hagueren autentiques cartes advertint a Ratchett la seva sort, les quals foren destruides per MacQueen, substituint-les per les altres. Despres, la historia de Hardman dient que havia estat cridat per Ratchett (una mentida, naturalment, des del comencament fins al final); la descripcio molt convenient, i que tenia el merit de no acusar cap dels actuals conductors dels vagons llit i que podia ser aplicada el mateix a un home que a una dona.

»La idea de matar a punyalades es, a primera vista, molt curiosa, pero si es reflexiona be, s’adaptava a les circumstancies perfectament. Una daga es una arma que pot ser utilitzada per qualsevol, fort o feble, i que, a mes, es silenciosa. M’imagino, pero tambe puc estar equivocat, que cada persona va entrar, per torn, i a les fosques, en el compartiment de Ratchett, a traves del de mistressHubbard i va descarregar el seu cop. Aquestes persones no sabran mai qui el va matar realment.

»La darrera carta, que Ratchett segurament va trobar damunt el seu coixi, va ser curosament cremada. Sense cap referencia al cas Armstrong, no hi havia cap rao per a sospitar d’algun dels viatgers del tren. Podria atribuir-se el crim a un estrany, i l’home «moreno, baix i amb veu efeminada» hauria estat vist per un o mes viatgers que deixarien el tren a Brod.

»No se exactament que va succeir quan els conspiradors van descobrir que una part del seu projecte no podria portar-se a terme degut a la tempesta de neu. M’imagino que hi degue haver una rapida consulta i que va decidir-se de seguir endavant. Es cert que ara tots i cadascun dels viatgers es podrien considerar com sospitosos, pero aquesta possibilitat ja havia estat prevista. L’unica cosa que calia fer, era augmentar la confusio. A tal fi es deixaren caure en el compartiment del mort dos «indicis»: un acusava el coronel Arbuthnot (el qual tenia la coartada mes ferma i la relacio del qual amb la familia Armstrong era mes dificil de provar) i l’altre, el mocador, que acusava la princesa Dragomiroff, la qual, en virtut de la seva posicio social, la seva particular feblesa fisica i la coartada garantida per la seva cambrera i el conductor, es trobava practicament en una situacio inexpugnable.

»Per a embolicar mes el problema van fer sorgir un nou obstacle: la mitica dona del quimono de seda escarlata. Jo mateix havia de donar fe de l’existencia d’aquesta dona. Algu va descarregar un gran cop a la meva porta. Em vaig aixecar, vaig treure el cap per la porta i vaig veure un quimono de color escarlata que desapareixia a distancia. Una ben triada seleccio de persones: el conductor, missDebenham i MacQueen, tambe la veieren. Suposo que algu amb el sentit de l’humor va col·locar en la meva maleta el famos quimono escarlata mentre jo interrogava la gent en el vago restaurant. No tinc idea d’on devia sortir aquell quimono. Sospito que devia ser de propietat de la comtessa Andrenyi, ja que el seu equipatge contenia nomes una negligeede chiffon,mes apropiada com a vestit per a prendre el te, que no pas com a bata.