Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата - Страница 6

El seu company de viatge va somriure. Es veia ben clar que havia desaparegut la seva contrarietat… i probablement havia decidit que era millor prendre-s’ho amb filosofia.

- El tren va extraordinariament ple -va comentar.

Es va sentir un xiulet i la locomotora va llancar un llarg grinyol. Els dos homes sortiren al passadis.

-  En voiture-digue una veu a l’andana.

- Ja marxem -expressa MacQueen.

Pero no van sortir encara. El xiulet es va sentir una altra vegada.

- Voldria dir-li -digue, de sobte, el jove- que si voste prefereix la llitera de baix, la hi puc cedir.

- No, no -va protestar Poirot-. No voldria que voste se’n prives.

- De cap manera. Queda convingut.

- Es massa amabilitat…

Corteses protestes d’ambdues bandes.

- Nomes es per una nit -va explicar Poirot-. Arribant a Belgrad…

- Ah! Voste baixa a Belgrad?

- No es aixo exactament. Ja veura…

En aquell moment hi hague un violent sotrac. Els dos homes tragueren el cap per la finestra per tal de contemplar la llarga i ben il·luminada andana, que anava desfilant davant d’ells.

L’Orient Express comencava el seu viatge de tres dies a traves d’Europa.

Capitol III

Poirot refusa un cas

MonsieurHercule Poirot va entrar una mica tard, l’endema, al vago restaurant. S’havia llevat de bona hora, va esmorzar gairebe sol i havia passat tot el mati repassant les notes de l’assumpte que el cridava a Londres. Gairebe no havia vist el seu company de compartiment.

MonsieurBouc, que ja estava instal·lat, va indicar al seu amic la cadira buida de l’altra banda de la taula. Poirot va asseure’s i, degut a la favorable situacio de la taula, no tardaren a servir-los els primers amb els millors i escollits plats. L’apat fou excepcionalment perfecte.

Fins que no van comencar a menjar un suculent formatge ben mantegos, monsieurBouc no va dedicar la seva atencio a d’altres assumptes que no fossin els de menjar. Va esser aleshores que va comencar de sentir-se filosof.

- Ah! -va sospirar-. Voldria poder tenir la ploma de Balzac! Com descriuria aquesta escena!

- Es una bona idea -digue Poirot.

- Vos ho trobeu, tambe? Ningu no l’ha tinguda encara, em penso. Es presta tant per a una novel·la. Estem voltats de gent de tota mena, de totes les nacionalitats, de totes les edats. Durant tres dies tota aquesta gent, desconeguts els uns dels altres, viuran junts. Dormiran i menjaran sota un mateix sostre; no podran separar-se. Al final d’aquests tres dies, cadascu seguira el seu cami, potser mai mes no tornaran a trobar-se.

- Malgrat tot -replica Poirot-, suposant que un accident…

- Ah, no!, amic meu…

- Des del vostre punt de vista seria molt trist, ho confesso. Pero fem aquesta suposicio un moment. En aquest cas, probablement restariem units… per la mort.

- Una mica mes de vi -digue monsieurBouc omplint rapidament els vasos-. Us sentiu molt pessimista, mon cher.Potser es cosa de la digestio.

- Certament. La cuina de Siria no esta feta per al meu estomac.

Begue el seu vi a glopets. Despres es recolza en el seu seient i va donar una mirada observadora per tot el vago restaurant. En total hi havia tretze clients, i tal com monsieurBouc havia fet observar, de totes les nacionalitats i de totes les classes. Va comencar d’estudiar-los.

A la taula oposada a la d’ells hi havia tres homes. Va suposar que eren simples viatgers instal·lats en aquell lloc per l’incontestable capritx dels empleats del restaurant. Un italia corpulent es burxava les dents amb evident plaer. Al seu davant, un angles encarcarat tenia reflectida en la seva cara l’expressio desaprovadora de l’impecable majordom. Al costat de l’angles seia un america vestit d’una manera llampant…, possiblement era un viatjant de comerc.

- No hem menjat pas malament -digue en veu de nas.

L’italia va treure’s l’escuradents de la boca per tal de bracejar amb mes facilitat.

- Efectivament -digue-. Ho he dit tota l’estona.

L’angles va mirar per la finestreta i va tossir.

La mirada de Poirot va anar donant la volta.

En una taula petita hi havia, asseguda, molt seriosa i molt tibada, una dama vella i lletja com poques. La seva lletjor, pero, era una lletjor distingida, que captivava mes que no pas revel·lia. Al voltant del seu coll duia un collaret de perles legitimes, malgrat no aparentar-ho. Les mans eren plenes d’anells. Duia l’abric posat damunt les espatlles. Un carissim barret negre, petito, posat horrorosament damunt els cabells groguencs, li feia la cara mes espantosa encara.

Estava en aquell moment parlant amb el cambrer, en un to cortes, pero completament autoritari.

- Tindra l’amabilitat de posar en el meu compartiment una ampolla d’aigua mineral i un vas gran de suc de taronja. Donara ordre que em preparin per a aquest vespre, per al sopar, pollastre sense cap mena de salsa i una mica de peix bullit.

El cambrer va contestar respectuosament que compliria les seves ordres.

La dama feu una amable inclinacio amb el cap i es va aixecar. La seva mirada va creuar-se amb la de Poirot i la va defugir amb aristocratica indiferencia.

- Es la princesa Dragomiroff -va dir monsieurBouc en veu baixa-. Es russa. El seu marit va realitzar tot el seu capital i va invertir-lo fora de Russia, abans de la Revolucio. Es extremament rica. I una veritable cosmopolita.

Poirot va assentir amb el cap; ja havia sentit parlar de la princesa Dragomiroff.

- Te una gran personalitat -reprengue monsieurBouc-. Lletja com un pecat, pero es fa admirar. ?No es cert?

Poirot hi estigue d’acord.

En una altra taula mes gran hi havia asseguda Mary Debenham amb dues dones mes. Una d’elles era de mitjana edat, amb una brusa escocesa i una faldilla de tweed.Els seus cabells groguencs estaven recollits en una trossa; portava unes indispensables ulleres i la seva cara llarga, tranquil·la i afable li donava l’aspecte d’un be. Estava escoltant la tercera dona, grassa, de cara agradable, de mes edat, la qual parlava en un to clar i monoton, sense donar cap senyal de fer pauses, ni per menjar, ni tan sols per respirar.