Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата - Страница 28

- Perfectament, perfectament -contesta el comte amablement-. Em faig carrec de la situacio. Pero em penso que tant la meva muller com jo mateix, no podrem ser-li de gran utilitat. Estavem dormint i no vam sentir res en absolut.

- Coneix, voste, la identitat del mort, monsieur?

- Tinc entes que era un america important…, un home amb una cara completament desagradable. Seia sempre en aquella taula…

El comte va indicar amb el cap la taula en la qual seien Ratchett i MacQueen.

- Si, si, monsieur,te tota la rao. Pero jo li pregunto si voste sap el nom de l’individu.

- No. -El comte semblava completament desorientat per les preguntes de Poirot-. Si voste vol saber-ho no ha de fer mes que mirar el seu passaport.

- El nom que figura en el passaport es Ratchett -digue Poirot-. Pero aquest no es el veritable nom. Aquest home es Cassetti, autor d’un famos rapte comes a America.

Poirot observava atentament el comte mentre anava parlant, pero aquest no va semblar pas afectat per les noticies que Poirot li donava. Es va limitar a obrir una mica mes els ulls.

- Ah! -va exclamar-. Aixo segurament no deixara d’aclarir l’assumpte. Quin pais tan extraordinari, America!

- Ha estat alli, voste, monsieur le comte?

- Vaig passar un any a Washington.

- ?Potser va tenir ocasio de coneixer la familia Armstrong?

- Armstrong…, Armstrong…, es molt dificil de recordar. Un hom en coneix tanta, de gent!

Va somriure i s’arronsa d’espatlles.

- Tornem a l’assumpte que els interessa, senyors -digue-. En que puc ajudar-los?

- ?A quina hora es va retirar, voste, a descansar, monsieur le comte?

Poirot va mirar el planol de cua d’ull. El comte i la comtessa Andrenyi ocupaven els compartiments dotze i tretze.

- Vam dir que ens preparessin el llit d’un dels dos compartiments mentre estavem sopant al vago restaurant. En tornar vam seure una estona en l’altre.

- Quin numero era?

- El numero tretze. Vam jugar una estona al piquet, tots dos. Cap a les onze la meva muller va retirar-se a descansar. El conductor va preparar la cabina i tambe vaig ficar-me al llit. He dormit perfectament fins a aquest mati.

- No va adonar-se que el tren es va aturar?

- Me n’he assabentat aquest mati.

- I la seva esposa?

- La meva esposa -el comte va somriure- pren sempre un hipnotic quan viatja. Ahir nit va prendre la seva acostumada dosi de trional. -Va fer una pausa-. Sento no poder ser-los util en cap sentit.

Poirot li va passar un full de paper i una ploma.

- Moltes gracies, monsieur le comte.Es pura formula; pero ?voldra tenir l’amabilitat de deixar-me el seu nom i adreca?

El comte ho va escriure lentament i ho va fer amb tota cura.

- Ha fet be d’haver-m’ho fet escriure -digue, bromejant-. El lletrejar del meu pais es una petita dificultat per als qui no coneixen l’idioma.

Va lliurar el paper a Poirot i va aixecar-se.

- Sera del tot innecessari que la meva muller vingui aqui -digue-. No podra dir-los mes del que jo els he dit.

La mirada de Poirot va fer-se mes viva.

- Sens dubte, sens dubte -digue-. Pero de totes maneres, m’agradara d’intercanviar unes paraules amb madame la comtesse.

- Li asseguro que es completament innecessari!

La seva veu tenia un to autoritari.

Poirot va somriure amablement.

- Sera pura formula -digue-. Pero, comprengui que cal per al meu informe.

- Com vulgui.

El comte va cedir a contracor. Va fer una lleu inclinacio i sorti del vago restaurant.

Poirot va agafar un passaport. Va prendre nota dels titols i noms del comte. Les altres informacions eren: «Acompanyat de la seva muller. Nom: Elena Maria; nascuda Goldenberg; edat, vint anys». Un funcionari poc curos havia deixat caure una taca de greix en el passaport.

- Un passaport diplomatic -digue monsieurBouc-. Caldra tenir cura, amic meu, de no molestar-los massa. Aquesta gent no te res a veure en l’assassinat.

- No tingueu por, mon vieux, ja actuare amb tacte. Es pura formula.

La seva veu va apagar-se en el moment en que la comtessa Andrenyi entrava al vago restaurant. Va mirar timidament i veieren que era extraordinariament encisadora.

- Desitgen veure’m, messieurs?

- Una petita formalitat, madame la comtesse.-Poirot va aixecar-se galantment i va indicar-li el seient de davant d’ell-. Nomes es per preguntar-li si va veure o va sentir alguna cosa la nit anterior que pogues donar alguna pista sobre l’assumpte.

- Res en absolut, monsieur.Jo dormia.

- ?No va sentir, per exemple, una discussio en el compartiment immediat al seu? La senyora americana que l’ocupa va tenir un atac d’histerisme i va trucar al conductor.

- No vaig sentir res, monsieur.Compren?, jo havia pres un hipnotic.

- Ah!, ja ho comprenc. Be, no vull entretenir-la mes temps… Un moment -digue rapidament, en veure que ella s’aixecava-. Nomes un minut. Aquestes dades particulars, nom de soltera, edat i la resta, son correctes?

- Completament correctes, monsieur.

- ?Tindra l’amabilitat de signar aquesta nota a l’efecte; si li plau?

La comtessa va signar rapidament, amb una graciosa cal·ligrafia: «Elena Andrenyi».

- Va acompanyar el seu marit a America, madame?

- No, monsieur.-Va somriure enrojolant-se una mica-. Encara no erem casats, aleshores; nomes fa un any que ho som.

- Ah, perfectament. Moltes gracies, madame.A proposit, es fumador, el seu marit?

- Si.

- Pipa?

- No. Cigars i cigarretes.

- Moltes gracies.

S’aixeca lentament; els seus ulls van observar-lo amb curiositat. Uns ulls preciosos, foscos, de forma d’ametlla, amb llargues pestanyes que donaven ombra a les pal·lides i exquisides galtes. Els seus llavis, molt vermells, a la moda estrangera, estaven una mica entreoberts. Tenia una bellesa exotica i encisadora.