Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 8

El vam posar verticalment.

- Gira’t -li vaig dir-, gira’t d’esquena.

Em va obeir sense dir paraula. Vaig mirar-li l’esquena: no hi havia res. La vaig repassar be de tots els costats, res. Llavors, vaig donar la volta i vaig mirar els bidons. Alla tampoc no hi havia res.

- Escolta -em vaig dirigir a Kiril mentre estava estudiant els bidons-, has vist la teranyina?

- Quina teranyina? On?

- Be -vaig dir-. Hem tingut sort.

Pero no vaig poder evitar de pensar: potser no es cert del tot.

- Au -li vaig ordenar-, agafa’l.

Vam carregar el “xuclat” sobre la “xancla”, col·locant-lo sobre la seva base perque no rodoles. Alli el teniem, el nostre amiguet, ben nou, ben net. El sol jugava sobre el coure, i el vernis blau entre els discos lluia com en una lleugera bromera irisada. Aleshores vam veure que no era un “xuclat” sino una mena de recipient, com una mena de pot de vidre amb xarop blau. Despres d’haver-lo contemplat, vam grimpar a la “xancla” i, sense discursos inutils, vam comencar el viatge de tornada.

Quina xauxa, la vida d’aquells savis! Primer de tot, treballen de dia. Segon, per a ells no es gaire dificil d’anar a la Zona, perque la mateixa “xancla”, tota sola, els torna a casa: te un dispositiu, una mena de trajectograf, si se’n pot dir aixi, que la dirigeix seguint exactament el trajecte que havia fet a l’anada. Aixi flotavem en sentit contrari, repetint totes les nostres maniobres, ens aturavem, quedavem un moment suspesos i repreniem el nostre cami, tot passant per damunt de les meves femelles. Quasi les podiem agafar i ficar al sac.

Naturalment, els meus novells acompanyants es van refer de seguida. Giraven el cap a totes bandes, sense cap mena de por, nomes amb curiositat i goig perque tot havia acabat be. Es van posar a parlotejar. Tender brandava els bracos afirmant que aixi que hauria dinat, tornaria a la Zona per tracar el recorregut fins al garatge. Kiril em va agafar de la maniga i comenca a explicar-me coses del seu “graviconcentrat”, o dit en altres paraules, la “calva de mosquit”. No vaig aconseguir calmar-los de seguida. Els explicava tranquil·lament quants rucs havien petat a la tornada, precisament perque estaven massa alegres.

- Calleu -els vaig dir- i mireu be al voltant, sino us passara el mateix que a Lyndon el Nan.

Les meves paraules van produir efecte. Ni tan sols van preguntar que li havia passat a Lyndon el Nan. Aixi que flotavem en silenci i jo nomes pensava en una cosa: com aixecaria el colze. M’imaginava totes les variants de la manera com engoliria el primer glop, pero de tant en tant, la teranyina brillava davant dels meus ulls.

Finalment, varem sortir de la Zona. Ens van ficar, juntament amb la “xancla” i tot, en el “matamosques”, o, dit cientificament, a l’hangar sanitari. Ens van rentar amb tres aigues bullents i tres alcalins, ens van passar per una porqueria de raigs i ens van abocar a sobre polvores de talc; despres ens van tornar a rentar, i per fi ens van assecar i ens van dir:

- Apa, nois, esteu lliures!

Tender i Kiril van transportar el “xuclat”. Es van aplegar tants xafarders que era impossible apropar-s’hi, i va passar la cosa de sempre: els curiosos no feien res mes que mirar i emetre exclamacions d’alegria. Pero de posar-se a ajudar la gent cansada, res de res. En fi, passem; amb aixo, jo no hi tenia res a veure. En aquell moment, ja no tenia res a veure amb cap cosa.

Em vaig treure el vestit especial, el vaig llencar a terra -ja el recollirien- i em vaig ficar a la dutxa. Em vaig tancar en una cabina, vaig treure el flasco, el vaig destapar i vaig mamar com una puca. Aixi m’estava, assegut sobre un banc, els genolls buits, el cap buit, l’anima tambe buida, fent baixar l’alcohol coll avall com si fos aigua. Era viu. La Zona m’havia deixat anar. Em va deixar anar, la molt marrana. La bandarra. Era viu. Els novells, no ho podrien comprendre mai. Ningu mes que un stalkerno ho podra comprendre mai. I per les galtes em relliscaven llagrimes, llagrimes d’alcohol o d’alguna altra cosa que desconec. Vaig engolir-me tot el flasco. Jo estava mullat i ell, sec. Es clar, em faltava el darrer glop. Pero aixo es podia arreglar. Aleshores ja tot es podia arreglar. Era viu. Vaig encendre una cigarreta, sense moure’m del banc. Despres vaig sentir que em comencava a recuperar. Se’m va acudir la idea del premi. Allo dels premis esta bastant ben muntat en el nostre Institut. Tan aviat com tornes, ja pots anar a buscar el sobre que et toca. Possiblement me’l portarien aqui, a la dutxa.

Tranquil·lament em vaig comencar a despullar. Em vaig treure el rellotge i vaig veure que haviem passat cinc hores llargues a la Zona. Senyors, cinc hores. Vaig tenir una esgarrifanca. Si, senyors, a la Zona el temps no existeix. Cinc hores… Pero, pensant-ho be, que son cinc hores per un stalker?Fa riure. Perque sovint son dotze hores o vint-i-quatre. Si no has tingut temps d’acabar la feina durant la nit, passes el dia sencer a la Zona, amb la closca sota terra i ja ni reses, es mes aviat una mena de deliri que tens i tu mateix ja no saps si ets mort o viu… La segona nit acabes la feina, fas cap amb la rampinya fins al cordo policiac, i alla hi ha patrulles amb metralladores; aquells malparits t’odien, no els fa cap gracia de detenir-te, estan escagarrinats perque pensen que els pots contaminar; no volen res mes que pelar-te, ells tenen tots els trumfos a les mans. I despres, intenta demostrar que t’han pelat il·legalment… Aixi que tornem-hi, et fots de bocaterrosa, resant fins a l’alba, una altra vegada esperes la nit, mentre que la teva rampinya es al teu costat i tu no saps ni si senzillament es alla o si a poc a poc t’esta matant. O tambe, allo que li va passar a Iskhak el Musculos: havia perdut el cami i a l’alba estava encallat entre dues trinxeres sense poder anar ni cap a l’esquerra ni cap a la dreta. Li van estar disparant durant dues hores, sense exit. Durant dues hores va fingir estar mort. A la fi, gracies a Deu, s’ho van creure i van marxar. El vaig veure mes tard i no el vaig reconeixer: quasi no semblava un home.

Em vaig eixugar les llagrimes i vaig fer correr l’aigua. Durant una bona estona em vaig estar rentant. Amb aigua calenta, aigua freda i de nou amb la calenta. Vaig gastar tota una pastilla de sabo. Despres en vaig tenir prou. Vaig tancar la dutxa i vaig sentir que algu tustava a la porta. La veu de Kiril cridava alegrement:

- Ei, stalker, surt! S’oloren cales!

Cales, que be. Vaig obrir la porta i vaig veure Kiril tot despullat, nomes en calcotets, de bon humor, sense traces de malenconia, i em donava un sobre.

- Te -em va dir-, es de part de la humanitat agraida.

- La teva humanitat, me la passo pel cul. Quants n’hi ha?

- A titol d’excepcio i per haver-te comportat heroicament en circumstancies perilloses: dos salaris!

- Si. Aixi es pot viure. Si em paguessin dos sous per cada “xuclat”, fa temps que hauria engegat l’Ernest a fer punyetes.

- Que, estas content? va preguntar Kiril, amb una cara somrient com una lluna plena.

- No esta malament -vaig contestar-. I tu?

No va dir res. Em va estrenyer pel coll, em va premer contra el seu pit suat, despres em va deixar i es va amagar a la cabina veina.

- Ei! -vaig cridar-. I Tender? Esta recuperant les forces?

- I ara! Tender esta envoltat de periodistes, no pots imaginar-te quin aspecte mes serios que te… Els ho explica d’una manera molt escaient…

- De quina manera, dius?

- Escaient.

- Be, il·lustrissim. La proxima vegada agafare un diccionari, honorable. -I llavors, vaig sentir com si hagues rebut una descarrega electrica-. Espera Kiril -vaig dir-, vine aqui.

- Pero si ja estic despullat -va contestar.

- Surt, que no soc una nena!

Va sortir. El vaig agafar per l’esquena i la vaig examinar. No, m’ho deu haver semblat. Tenia l’esquena neta. Dos fils de suor secs.