Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 40

Va llancar un cop d’ull sobre Arthur que es rentava tot gemegant quan tocava els llocs adolorits. Redrick es va aixecar i va fer una ganyota al contacte de la seva roba amb la pell cremada. Va anar a un lloc sec i es va ajupir sobre la motxilla. Era la motxilla la que havia rebut. Els seus compartiments superiors s’havien cremat del tot, els flascons de la farmacia havien petat tots i la part calcinada pudia horriblement a medicaments. Redrick va descordar la butxaca i comenca a treure’n els trossos de vidre quan Arthur li va dir, darrere la seva esquena:

- Gracies, senyor Shuhart! Voste m’ha tret d’alla!

Redrick no va contestar: Em dones les gracies -i que mes! Com si no tingues cap cosa millor a fer que salvar-te.

- Ha estat culpa meva -va dir Arthur-. Jo l’he sentit quan m’ha ordenat de quedar-me estirat, pero he tingut una por de mil dimonis, i quan ha augmentat la temperatura, he perdut el seny del tot. Tinc molta por del dolor, senyor Shuhart…

- Au, aixeca’t -va dir Redrick sense girar-se-. Tot aixo no ha estat res encara… Aixeca’t, gandul!

Xiulant de dolor, per culpa de les seves espatlles cremades, es va posar la motxilla i feu lliscar els bracos entre les corretges. Tenia la impressio que la pell cremada s’havia rebregat i cobert d’arrugues doloroses. Te por del dolor… Ves-te’n a prendre pel sac, amb els teus dolors!… Va mirar al voltant. Be, estaven encara sobre el viarany. Ara tocaven aquells turons amb els morts. Una porqueria de turons, alla estan, s’aixequen com uns cranis de diables, i, a mes a mes, aquella vall entre ells… Sense voler, va ensumar l’aire. Si, una vall fastigosa, alla es troba tot el mal, tota la porqueria.

- Veus aquella vall entre els turons? - va preguntar a Arthur.

- Si.

- Engega-hi. Apa!

Arthur es va eixugar el nas amb la ma i es va posar en marxa, xipollejant en els clots d’aigua. Coixejava i ja no caminava tan dret com abans: tenia l’esquena encorbada i avancava amb prudencia i precaucio. -Aquest es un altre que he tret de la boca de la mort -va pensar Redrick-. Deu ser el cinque? O el sise? I per a que, que m’importa? Que es per a mi, un parent? He jurat de portar-lo viu? Escolta, Pel-roig, per que l’has tret d’alla? Has estat a punt de palmar-la per culpa d’ell… Be, ara, amb el cap mes clar, ja ho se: he fet ben fet d’haver-lo tret d’alla, no puc passar d’ell, ell es una mena d’hostatge per Titi. No he tret d’alla una persona, sino el meu detector de mines. El meu pescamines. La meva clau mestra. Pero alla, en ple forn, no he pensat gens en aixo. L’he tret com si fos el meu germa i el pensament d’abandonar-lo ni se m’ha acudit, ho he oblidat tot, la clau mestra, Titi… Pero que vol dir aixo, doncs? Aixo vol dir que en el fons soc un bon noi. Guta no m’ho deixa de repetir, Kiril insistia en aixo, i Richard tambe em clava pallissa amb aixo… A aixo, li diuen ser un bon jan! Deixa estar aquest tema -es va dir-. Aqui, la teva bondat no serveix de res. Aqui primer s’ha de reflexionar i nomes despres actuar. Que sigui la primera i l’ultima vegada, entesos? Un bon jan… L’haig de conservar per a la “trituradora de carn” -va pensar clarament i amb fredor-. Aqui es pot passar pertot arreu, menys per la “trituradora de carn”…

- Atura’t! -va dir a Arthur.

La vall estava davant d’ells. Arthur es va quedar immobil i mirava Redrick amb desconcert. El fons de la vall estava cobert d’una mena de fems color verd pus amb reflexos greixosos sota el sol. Una boira lleugera flotava damunt la superficie, i es tornava mes densa entre els turons; trenta passes mes lluny no es veia res. I la pudor! -Hi haura pesta, Pel-roig… En fi, no et caguis de por o de fastic.

Arthur va deixar anar un so gutural i recula. Aleshores Redrick es va somoure del seu entumiment, va treure rapidament de la butxaca un paquet de coto empapat de desodorant, es va tapar els narius i en dona la resta a Arthur.

- Gracies, senyor Shuhart -va dir Arthur amb veu feble-. No seria possible passar per alla dalt?

Sense dir un mot, Redrick el va agafar pels cabells i gira el seu cap en direccio dels draps sobre el terraple pedros.

- Aixo era l’Ulleros -va dir-. Sobre el turo esquerre, des d’aqui no es veu, descansa Gos falder. En el mateix estat. Entesos? Som-hi!

El fem era tebi, enganxos. Al comencament van anar drets, enfonsats fins la cintura; per sort, el fons era pedregos i bastant regular, pero rapidament Redrick va sentir un xiuxiueig familiar des dels dos costats. Sobre el turo esquerre, il·luminat pel sol, no s’hi veia res, pero sobre el pendent de la dreta, a l’ombra, saltaven petits focs color lila pal·lid.

- Ajupa’t! -va ordenar entre dents i ell mateix es va ajupir-. Mes baix, burro! -va cridar.

Arthur es va ajupir, espantat, i alhora un cop de tro va tallar l’aire. Directament damunt dels seus caps, un llampec amb prou feines visible en el cel va tremolar en una dansa folla. Arthur es va ajupir i s’enfonsa fins a les espatlles. Redrick, amb les orelles eixordades pel tro, va girar el cap i va veure en l’ombra, entre les pedres trencades, una taca d’un escarlata llampant que es fonia de pressa; alhora va caure el segon llamp.

- Endavant, endavant! -va cridar sense sentir la seva propia veu.

Avancaven a la gatzoneta, amb el cap nomes damunt dels fems i a cada descarrega Redrick veia com s’aixecaven els cabells llargs d’Arthur i sentia com si milions de petites agulles s’enfonsessin en la pell del seu rostre.

- Endavant! -repetia amb veu mononota-. Endavant!

Ja no sentia res. En un moment donat, Arthur va girar cap a ell el seu perfil i Redrick va veure un ull desorbitat per l’espant, uns llavis blancs que tremolaven i una galta banyada de suor, tacada de verd. Despres els llamps van comencar a caure tan baix que Redrick i Arthur es van veure obligats d’enfonsar el cap en l’aigua. La mucositat verda se’ls enganxava a la boca, costava respirar. Tot cercant l’aire amb la boca, Redrick va arrencar-se els taps del nas i va descobrir de sobte que la pudor havia desaparegut, que l’olor fresca, aigualida, de l’ozo, omplia l’atmosfera, mentre que al voltant el vapor es feia cada cop mes espes. O eren els seus ulls que ja no hi veien clar? Ja no notava ni els turons a la dreta i a l’esquerra, res mes que el cap d’Arthur tacat de verd, i el vapor groc que borbollava al voltant.

- Me’n sortire, me’n sortire -pensava Redrick-. No es la primera vegada, tota la vida ha estat aixi, jo en els fems i llampecs damunt el meu cap; mai no ha estat d’una altra manera… I d’on surt aquesta porqueria? Tanta porqueria… es per tornar-se boig, tanta merda en un sol lloc! Es Voltor, va pensar amb vehemencia. Es Voltor; va passar per aqui i ho va deixar aixi… L’Ulleros descansa a la dreta, Gos falder a l’esquerra, perque Voltor pugui passar entre ells dos i deixar tota la seva porqueria darrere d’ell… T’ho has merescut, Pel-roig -es va dir-. El qui camina seguint les petjades de Voltor es fica fins als morros en la merda. Que, no ho sabies? N’hi ha massa, de voltors, per aixo no queda cap lloc net aqui… Nunan es un totxo: tu, Pel-roig, ets un violador de l’equilibri, un violador de l’ordre, tu, Pel-roig estas malament sota qualsevol mena d’ordre, que l’ordre sigui bo o dolent, tu t’hi sents malament. Per culpa de paios com tu no hi haura mai paradis sobre la terra… Pero tu que comprens de tot aixo, noi? On has vist, a casa nostra, un ordre bo? Quan m’has vist sota un ordre bo?…

Va relliscar sobre una pedra que se li va bellugar sota el peu, s’enfonsa de cap en el fem, es toma a aixecar sobre la superficie i va veure molt a prop d’ell la cara d’Arthur, deformada, els ulls desorbitats. I de cop es va cobrir de suor freda: li va semblar haver perdut la direccio. Pero no l’havia perduda. Va entendre immediatament que havia d’anar cap alla, alla on el cim negre d’una roca sobresortia del fem liquid. Ho va entendre, encara que en la boira groga no es veia res mes que aquell cim.