Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 26

- Be, aqui el tenim -va pronunciar lentament-. Passi, segui.

Nunan va cercar amb la mirada on podria asseure’s i no va descobrir res mes que una cadira dura amb el respatller recte, amagada darrere la taula. Es va asseure sobre el marge de la taula. Per alguna rao, el seu humor alegre va desapareixer de seguida i ell mateix no en sabia el motiu. De sobte es va adonar que no li dirien lloances. Mes aviat el contrari. El dia de la ira, va pensar amb filosofia i es va preparar pel pitjor.

- Vol fumar? -li proposa el senyor Lemchen, recolzant-se de nou a la butaca.

- Gracies, no fumo.

El senyor Lemchen va sacsejar el cap com si els pitjors dels seus pressentiments haguessin resultat justos, va juntar davant el seu rostre l’extrem dels seus deu dits i contempla durant una estona la figura geometrica aixi formada.

- Suposo que no parlarem dels assumptes juridics de la casa Mitsubishi Densi -va pronunciar al final.

Era una broma. Richard Nunan va somriure amb afany i va dir:

- Com vulgui.

Seure sobre la taula resultava extremadament incomode; els seus peus no arribaven a terra.

- Desgraciadament li haig d’anunciar, Richard -va dir el senyor Lemchen- que el seu informe va produir una impressio extremadament favorable a les altures.

- Hmm… -va proferir Nunan. Ja comencem, va pensar.

- Estaven a punt d’atorgar-li una condecoracio i tot -va continuar el senyor Lemchen-, pero jo vaig proposar que esperessin. I vaig fer be. Voste em preguntara per que vaig manifestar aquesta prudencia aparentment excessiva.

- Suposo que tenia els seus motius -va dir Nunan amb veu baixa.

- Si que els tenia. Que n’ha resultat del seu informe, Richard? El grup “Metropol” esta liquidat. Gracies als seus esforcos. El grup “Floreta verda” esta agafat en la seva totalitat. Feina brillant. Tambe la vostra. Els grups “Ventall”, “Quasimodo”, “Musics ambulants” i d’altres dels quals no recordo els noms s’han liquidat ells mateixos, perque veien que els agafarien en un dia o dos. Aixi va ocorrer la cosa, esta confirmada lligant caps de la informacio. El camp de batalla esta net. A causa de voste, Richard. L’adversari s’ha batut en retirada, amb desordre i amb grans perdues. He exposat be la situacio?

- En tot cas -va pronunciar Nunan amb prudencia-, durant els tres ultims mesos ja no hi ha hagut mes fugida de material de la Zona a traves de Marmont… Almenys segons les meves informacions -va afegir.

- L’adversari s’ha batut en retirada, oi?

- Si voste insisteix precisament en aquesta expressio… Si.

- No! -va dir el senyor Lemchen-. El que passa es que aquest adversari no es bat mai en retirada. Ho se segur. Com que voste va correr tant a enviar-nos un informe de victoria, Richard, ens ha donat una prova d’immaduresa. Es per aixo mateix que vaig proposar de retardar la seva condecoracio.

Que se’n vagi a fer punyetes, la teva condecoracio -va pensar Nunan, balancejant el peu i mirant lugubrement la punta de la seva sabata-. A prendre pel sac, amb la teva condecoracio! Un moralista, un educador, aixo ets. Sense tu se perfectament amb qui faig el tracte, i no ens calen els teus sermons per saber quin adversari tinc. Digues mes aviat, senzillament i clarament: on i com m’he equivocat… que han fotut encara aquests malparits… on han trobat els punts febles… pero sense preambuls, no soc cap mena de galifardeu, tinc mes de cinquanta anys i no he vingut aqui per a les teves condecoracions…

- Ha sentit parlar de la Bola d’or? -va preguntar de sobte el senyor Lemchen.

Ondia -va pensar Nunan amb irritacio-. Que te a veure la Bola d’or amb tot aixo? Que el dimoni se t’emporti amb la teva manera d’enraonar…

- La Bola d’or es una llegenda -va dir amb veu cansada-. Una construccio mitica de la Zona que te la forma i l’aspecte d’una bola d’or, destinada a complir els desigs de la gent.

- Qualsevol desig?

- Segons el text canonic de la llegenda, qualsevol. Tot i aixi, hi ha variants…

- Be -va pronunciar el senyor Lemchen-. I que n’ha sentit dir de la “llantia de la mort”?

- Fa vuit anys -va continuar Nunan amb desgana-, un stal-keranomenat Stephan Norman, de malnom l’Ulleros, va treure de la Zona una mena de dispositiu que representava, en la mesura de la nostra competencia, un sistema d’emissors de raigs mortals per als organismes terrestres. Aquest Ulleros va oferir el dispositiu a l’institut. No es van posar d’acord sobre el preu. L’Ulleros va anar a la Zona i no va tornar. Ningu no sap on es troba el dispositiu actualment. Els de l’institut encara ara s’estan estirant els cabells. Hugh del “Metropoli”, que voste coneix, va proposar qualsevol suma per tenir aquest aparell.

- Aixo es tot? -va preguntar el senyor Lemchen.

- Tot -va contestar Nunan. Observava amb ostentacio el despatx. La sala era avorrida, no hi havia res d’especial.

- Be -va dir el senyor Lemchen-. I que ha sentit dir de l’“ull de cranc”?

- Quin ull?

- De cranc. Un cranc. Sap? -El senyor Lemchen va bellugar els dits com unes estisores-. Amb alicates.

- Es la primera vegada que en sento parlar -va dir Nunan.

- Be, i que sap dels “tovallons tronants”?

Nunan va baixar de la taula i es posa dret davant de Lemchen, amb les mans a les butxaques.

- No en se res -va dir-. I voste?

- Desgraciadament, jo tampoc. Ni de l’“ull de cranc”, ni dels “tovallons tronants”. Tot i aixi existeixen.

- A la meva Zona? -va preguntar Nunan.

- Segui, segui -va dir el senyor Lemchen, agitant la ma-. La nostra conversa nomes acaba de comencar.

Nunan dona la volta a la taula i es va asseure a la cadira dura amb respatller recte.

“Que vol?” -va pensar febrilment-. “Que son aquestes histories? Segurament deuen haver trobat alguna cosa a les altres Zones i ell, merdos, m’esta embolicant la closca. No li he caigut mai be, el vell ase no acaba d’oblidar aquell poema…”

- Continuem el nostre petit examen -va declarar Lemchen. Es va arrepapar en la butaca i mirant el sostre va preguntar-: Com esta el vell Barbridge?

- Barbridge? Voltor Barbridge esta sota vigilancia. Esta mutilat, pero no li falten els diners. No te cap lligam amb la Zona. Es amo de quatre bars, una escola de dansa i organitza picnics per als oficials de la guarnicio i per als turistes. La seva filla Dina, porta una vida dissipada. El fill, Artur, tot just ha acabat els estudis de dret.

El senyor Lemchen va sacsejar el cap amb satisfaccio.

- Esta clarissim -va afalagar-. I que s’ha fet de Creont el Maltes?

- Es un dels pocs stalkersencara actius. Estava lligat amb el grup “Quasimodo”, ara porta la rampinya a l’institut, a traves del meu intermediari. El deixo en llibertat: un dia, algu s’empassara l’ham. El problema es que ultimament beu molt i em temo que no durara gaire.

- Contacta amb Barbridge?

- Li fa la cort a Dina. Sense exit.

- Molt be -va dir el senyor Lemchen-. I que hi ha de nou amb Shuhart el Pel-roig?

- Va sortir de la preso fa un mes. Te diners. Ha intentat emigrar, pero… -Nunan calla-. En fi, te problemes de tipus familiar. Ara no te la Zona al cap.

- Aixo es tot?

- Tot.

- No es gaire -va dir el senyor Lemchen-. I com estan els assumptes de Carter l’Afortunat?

- Ja fa anys que no es stalker.Ven automobils de segona ma i te un taller on modifica els cotxes perque vagin amb “bateries”. Te quatre fills. La seva dona va morir fa un any. I la sogra.

Lemchen va sacsejar el cap.

- Quins stalkershe oblidat? -va preguntar amablement.

- Ha oblidat Jonathan Miles, de malnom Cactus. Actualment es a l’hospital on esta morint de cancer. I tambe ha oblidat Betum…

- Ah, si, que fa Betum?

- Betum no ha canviat -va dir Nunan-. Te un grup de tres persones. Es passen setmanes a la Zona. Tot el que troben, ho destrueixen alla mateix. Pel que fa a la seva Associacio d’Angels Guerrers, ja no existeix.