Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 21

Redrick va agafar els diners i, sense comptar-los, els posa a les butxaques interiors de l’americana. Despres es va posar a treure i estendre la rampinya. Ho feia a poc a poc, donant als seus interlocutors la possibilitat d’examinar cada objecte a part i comparar-lo amb la llista. A la cambra regnava el silenci, interromput nomes per la respiracio feixuga de Ronc i, darrere la cortina, un dring feble, com el d’una cullera contra la vora d’una tassa.

Quan al final Redrick va tancar la cartera, Ronc va aixecar els ulls cap a ell i pregunta:

- I pel que fa al mes important?

- Res -va contestar Redrick. Calla un instant i despres va afegir-: Mes tard.

- M’agrada aquest “mes tard” -va dir Ronc amablement-. I tu, Phil?

- Voste no posa les cartes sobre la taula, Shuhart -va dir Ossut amb desdeny-. Pero, per que li ho demano?

- Es la meva professio de no posar les cartes sobre la taula -va contestar Redrick-. No es facil aquesta professio, la seva i la meva.

- Be, d’acord -va dir Ronc-. Pero on es la maquina de fotografiar?

- Ai coi! -va fer Redrick. Es va fregar la galta amb els dits, sentint la sang afluir al seu rostre-. Ho sento, l’he oblidada del tot.

- Alla? -va preguntar Ronc, fent un moviment indefinit amb el cigar.

- No me’n recordo… Si, probablement… -Redrick va tancar els ulls i s’inclina cap enrere en el sofa-. No. No me’n recordo de res de res.

- Llastima -va dir Ronc-. Ha vist la cosa, com a minim?

- I ara! -va dir Redrick amb irritacio-. Aquest es el problema. No hem arribat fins alla. Barbridge s’ha fotut dins d’una “gelatina” i hem hagut de tornar de seguida… Estiguin segurs que si l’hagues vista, no me n’hauria oblidat…

- Escolta, Hugh, mira! -va borbollar de sobte Ossut, aterrit-. Que es aixo, eh?

Estava assegut, amb l’index dret estes davant d’ell. Al voltant del seu dit girava un anell de metall blanc i Ossut el mirava, amb els ulls com taronges.

- No s’atura! -va dir en veu alta Ossut, fent anar la mirada des de l’anell cap a Ronc i viceversa.

- Que vol dir aixo, que no s’atura? -va preguntar Ronc prudentment i es va apartar una miqueta.

- Me l’he posat al dit i l’he fet girar… i ara ja fa un minut que no s’atura!

De sobte Ossut va saltar i, amb l’index estes cap endavant, va correr darrere la cortina. L’anell llancava uns reflexos platejats i girava tranquil·lament davant d’ells com l’helice d’un helicopter.

- Que es aixo que ens ha portat? -va preguntar Ronc.

- Ni punyetera idea -va contestar Redrick-, Si ho sabes, n’hauria agafat mes.

Ronc se’l mira durant una estona, despres es va aixecar i va desapareixer, ell tambe, darrere de la cortina. De seguida es va sentir una remor de veus. Redrick va treure una cigarreta, la va encendre, va recollir una revista del terra i es posa a fullejar-la distretament. La revista estava plena de belleses espaterrades, pero per alguna rao li feia fastic mirar-les en aquell moment. Redrick va apartar la revista i va passejar els ulls per la cambra, buscant alguna cosa de beure. Despres va treure de la butxaca interior un paquet i compta els bitllets. Tot era exacte, pero per no adormir-se, va comptar tambe el segon. Quan l’estava amagant a la butxaca va tornar Ronc.

- Te sort, amic meu -va declarar, instal·lant-se de nou davant Redrick-. Sap que es el moviment perpetu?

- No -va contestar Redrick-. No ens ho han ensenyat.

- Millor -va dir Ronc. Va treure un altre paquet de bitllets-. Aixo es el preu del primer exemplar -va pronunciar, arrencant el bracalet-. Per cada “anell” de mes rebra dos paquets com aquest. M’ha entes be, noi? Dos paquets. Pero a condicio que a part de nosaltres ningu no en sabra mai res. Entesos?

Redrick va ficar-se el paquet a la butxaca i s’aixeca sense fer cap comentari.

- Me’n vaig -va dir-. On i quan la proxima vegada?

Ronc es va aixecar tambe.

- El trucaran -va dir-. Esperi una trucada cada divendres de nou a dos quarts de deu del mati. Li transmetran records de Phil i Hugh, i fixaran una cita.

Redrick va assentir amb el cap i es va dirigir cap a la porta. Ronc el seguia amb la ma posada sobre la seva espatlla.

- M’agradaria que m’entengues -va continuar-. Tot aixo esta be, molt amable etcetera, pel que fa a l’“anell”, aixo es realment una meravella, pero abans que res necessitem dues coses: les fotos i el gerro ple. Torni’ns la nostra maquina de fotografiar, pero amb el rodet usat i el nostre gerro de porcellana, pero ple, i no haura d’anar mai mes a la Zona…

Redrick va apartar la seva ma amb un moviment d’espatlles, va girar la clau en el pany i va sortir. Sense girar-se cap vegada, caminava sobre l’alfombra tova i sentia en el clatell la mirada blava, angelical, fixa, que no s’apartava d’ell. Va decidir no esperar l’ascensor i va baixar els set pisos a peu.

Sortint del “Metropoli”, va agafar un taxi i se n’ana a l’altre extrem de la ciutat. El xofer era desconegut: un de nou, un nen granellut amb nas gros, un entre tants d’altres que durant aquests darrers anys afluien a Marmont empesos per una set d’aventures extraordinaries, de riqueses fabuloses, de gloria mundial, de religio particular. Treballaven com a xofers de taxis, cambrers, obrers de la construccio. Cobdiciosos, sense cap mena de talent, torturats per unes ganes imprecises, descontents de tot l’univers, terriblement decebuts, estaven convencuts que, aqui tambe, els havien enganyat. La meitat d’ells, al cap d’un mes o dos de pegues, tornaven a les seves cases proferint malediccions, exportant la seva decepcio profunda cap a quasi tots els racons del mon. Comptats individus esdevenien stalkersi morien rapidament, sense tenir temps d’entendre res. Alguns van arribar a ser empleats de l’Institut on els mes dotats i els mes cultes acceptaven llocs d’ajudant de laboratori. Tots els altres passaven el temps a les sales de festes on es barallaven a causa de les seves opinions, a causa de les noies o sense cap mes motiu que la borratxera. De tant en tant organitzaven peticions, demostracions de protesta, vagues de gent asseguda, dreta, i fins i tot, ajaguda. Feien enrabiar la policia, la comandancia i la poblacio. Pero com mes temps portaven aqui, mes es calmaven, acceptaven la seva situacio i s’interessaven cada cop menys pel que hi feien.

El xofer granellut pudia a alcohol a deu quilometres de distancia, els seus ulls eren vermells com els d’un conill. Estava extremament excitat i, amb prou feines Redrick s’havia assegut, que li va comencar a explicar com aquell mati havia aparegut en el seu carrer un mort sortit del cementiri. Va venir per tornar a casa seva, pero la casa tenia les finestres tapades amb taulons des de feia anys, i tothom havia marxat: la seva vella vidua, la seva filla i el seu gendre, els nets. Els veins deien que ell havia mort feia uns trenta anys, abans de la Visita, i ara havia ressuscitat. Va caminar al voltant de la casa, va rascar la porta…

- Espera -va dir Redrick-, atura’t aqui.

Butxaqueja. No tenia monedes i va haver de canviar un bitllet nou. Despres va esperar al costat de la porta que el taxi se n’anes. La torre de Voltor no estava malament: un pis, una ala de vidres amb la sala de billar, un jardi ben arreglat, un hivernacle, un pavello blanc entre els pomers. Tot estava envoltat per una reixa de ferro forjat treballat, pintat verd pal·lid. Redrick va premer diverses vegades el timbre, la porta es va obrir amb un grinyol suau i Redrick camina sense pressa al llarg del petit caminoi de sorra orlat de roses. Sobre el porxo de la torre l’esperava Liro: tort, negre, carmesi, tremolant de febroses ganes de fer favors. Impacient, es va girar de costat, va llancar un peu insegur per temptejar el terreny, s’hi va sostenir, comenca a posar l’altre peu al costat del primer i, fent aixo, va agitar cap a Redrick la seva ma sana com qui diu: espera, ara vinc…

- Ei, Pel-roig -va cridar del jardi una veu femenina.