Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 13

- Kiril ha mort -li vaig dir.

- Quin Kiril? El calb, o quin?

- Tu mateix ets calb -li vaig dir-. De mil tios com tu no es podria fer ni un sol Kiril. Ets un porc. Un mercader pudent. Perque vens la mort, tio de merda. Ens has comprat a tots per la pasta… Vols que la destrossi, ara, la teva taverna?

No vaig tenir temps per res mes que per fer un gest del brac perque de sobte algu em va agafar i em va portar cap a alguna banda. Ja no entenia res i no volia entendre res. Cridava alguna cosa, donava puntades de peu, pegava algu, despres vaig tornar en mi i vaig veure que estava al lavabo, tot mullat, amb la cara desfigurada. Em vaig observar en el mirall, pero no em vaig reconeixer a mi mateix. Un tic estrany em crispava la galta. Aixo no m’havia passat mai abans. Se sentia escandol a la sala. Alguna cosa petava, la vaixella es trencava, les nenes xisclaven, i despres vaig sentir com Betum bramava amb veu salvatge:

- Penediu-vos, canalles! On es en Pel-roig? Que n’heu fet de Pel-roig, llavor del diable?

Va sonar la sirena de la policia. Des que la sirena es va posar a udolar, tot en el meu cap queda net i transparent. Ho recordo tot, ho se tot, ho recordo tot. I en la meva anima no hi havia res, a part d’un odi glacial. Be, em vaig dir, et muntare una festa que no l’oblidaras mai! T’ensenyare que es un stalker! Vaig treure de la butxaca una “refilada”, nova de trinca, mai usada, la vaig premer un parell de vegades entre els dits per donar-li empenta, vaig entreobrir la porta de la sala i silenciosament la vaig tirar a l’escopidora. I, tot seguit, vaig saltar per la finestra al carrer. Naturalment, tenia moltes ganes de veure com aniria tot, pero suporto malament la “refilada”, em fa sortir sang del nas. Travessava el pati i ja sentia la meva “refilada” que s’havia posat en marxa a tota pastilla. Abans que res, els gossos de tot el barri es van posar a udolar i bordar: ells son els primers a sentir-la. Despres, algu va cridar a la taverna amb tanta forca que fins i tot a distancia les orelles em van quedar ensordides. De seguida em vaig imaginar com es devia anar agitant tota la gent d’alla; alguns devien caure en una profunda malenconia, altres en una rabia desfermada, altres, encara, es devien enfilar per les parets de la por… La “refilada” es una cosa terrible. A partir d’ara, la taverna d’Ernest trigara a omplir-se. Ell, naturalment, deu haver endevinat que he estat jo, pero a mi, tant se me’n fot. Prou! L 'stalkerRed ja no existeix. N’estic fart. Estic fart d’arriscar la meva vida i d’ensenyar la professio als altres imbecils. T’has equivocat, Kiril, amic meu estimat. Perdona, pero resulta que tu no tenies rao, la rao, la te Betum. La gent no hi te res a fer. A la Zona, el be no existeix.

Vaig escalar una tanca i ranquejava en silenci cap a casa. Em mossegava els llavis, tenia ganes de plorar, pero no podia. Kiril, com ens ha pogut passar aixo? Que sera de mi sense tu? M’havies dibuixat perspectives d’un mon nou, d’un mon canviat. I ara? Algu, a la teva Russia llunyana, plorara per tu, mentre que jo, jo no puc. Encara que soc jo, el podrit, el responsable de tot, no un altre, sino jo! Com es que jo, poca-solta, el vaig portar al garatge quan els seus ulls encara no estaven acostumats a la foscor? Per que, dimoni, li vaig parlar d’aquell “xuclat”? I en recordar aixo, alguna cosa em va agafar pel coll, que per poc no udolo com un llop. Aparentment devia haver udolat, perque vaig veure com la gent es llancava cap a una banda, s’apartava del meu cami. Despres, de sobte, vaig sentir una mena d’alleujament: vaig veure Guta.

Caminava al meu encontre, la meva bellesa, la meva noia petita; les seves cames boniques es movien amb cadencia, la seva faldilla ondulava damunt els seus genolls. Se la menjaven amb els ulls de tot arreu, pero ella caminava com pel damunt d’una corda invisible, no mirava ningu, i, no se per que, vaig comprendre de seguida que em buscava a mi.

- Hola, Guta -vaig dir-. On vas?

Em va mirar i de seguida ho va veure tot: la meva cara desfeta, el meu jersei mullat, els meus punys espellats, pero no en va parlar; va dir nomes:

- Hola Red. Precisament t’estava buscant.

- Ja ho se -vaig dir-. Vine a casa meva.

Ella callava, es va girar i mirava cap a un costat. Ai!, quina elegancia en el posat del seu cap, quin coll! Despres va dir:

- No ho se, Red. Potser no em voldras veure mai mes.

El meu cor va fer figa: que volia dir aixo? Pero vaig contestar amb calma:

- No t’entenc, Guta. Perdona’m, pero avui no estic gaire en forma, potser per aixo no et comprenc de seguida… Per que dius que no et voldre veure mai mes?

La vaig agafar del brac i sense presses ens vam dirigir cap a casa meva i tots els que la miraven abans, s’amagaven. He viscut en aquest carrer des de sempre i tothom coneixia aqui perfectament Red el Pel-roig. I qui no em conegues, no trigaria gaire a fer-ho, i ho pressentia.

- La meva mare insisteix en que avorti -va dir Guta de sobte-. Pero jo no vull.

Vaig fer encara uns passos sense entendre-ho, mentre que Guta seguia:

- No vull avortar, tinc ganes de tenir un fill teu. Tu fes el que vulguis. Pots anar-te’n, jo no et retinc.

L’escoltava; s’anava escalfant a poc a poc i jo cada vegada em sentia mes com un idiota. No ho arribava a comprendre. Una unica ximpleria em voltava pel cap: una persona de mes, una persona de menys.

- Em repeteix -explicava Guta- que el nen es d’un stalker,per que fabricar monstres? Diu que ets un estafador i que no tindrem ni familia ni res. Avui es lliure, dema sera a la preso. Pero a mi tant me fa tot aixo, estic preparada per a tot. Tot ho puc fer pel meu compte. Pel meu compte el parire, l’educare i en fare un home. Puc passar de tu. Pero no te m’acostis mes, no et deixare entrar ni al llindar de la porta…

- Guta -vaig dir- nena! Espera, espera! -No podia continuar, m’agafava una mena de riure nervios, estupid-. Ocellet meu, per que em fas fora?

Vaig estar rient com el mes gran dels imbecils, mentre que ella s’aturava, amagava la cara sobre el meu pit i plorava a llagrima viva.

- Que ens passara ara, Red? -va dir a traves de les llagrimes-. Que ens passara?

2. Redrick Shuhart, 28 anys, casat, sense professio.

Redrick Shuhart estava ajagut darrere la pedra del sepulcre i, apartant amb la ma una branca de server, mirava el cami. Els projectors del cotxe de la patrulla recorrien el cementiri i de tant en tant l’enlluernaven; aleshores ell aclucava els ulls i retenia l’ale.

Havien transcorregut dues hores, pero al cami tot era igual que abans. El motor del cotxe rondinava placidament, girant en el buit. El cotxe no es movia i il·luminava amb els seus tres projectors les tombes abandonades, les creus mig caigudes i rovellades, les pedres sepulcrals, els servers que creixien en totes direccions, la cresta del mur de tres metres d’alcada que s’acabava bruscament a l’esquerra. La gent de la patrulla tenia por de la Zona. No sortien del cotxe. Aqui, al costat del cementiri, no gosaven ni disparar. Algunes vegades, de tant en tant, les seves veus apagades arribaven fins a Redrick, a vegades veia com la petita llumeta d’una cigarreta s’envolava des de la finestreta del cotxe i rodava sobre la carretera, fent saltar i vessant unes febles espurnes rogenques.

Feia molta humitat, la pluja tot just s’havia acabat i Redrick sentia el fred fins i tot amb la seva granota impermeable.

Prudentment va deixar la branca, gira el cap i para l’orella. En algun lloc a la dreta, no gaire lluny, pero tampoc a la vora, aqui, al cementiri, hi havia algu mes. Es va sentir una fressa de fulles, despres com si s’hagues esllavissat terra i mes tard alguna cosa feixuga i dura va caure amb un soroll sord. Amb prudencia, sense girar-se, Redrick es va arrossegar sobre l’herba mullada. De nou, el raig del projector va relliscar damunt del seu cap. Re-drick es va quedar glacat, tot seguint amb la vista el seu moviment silencios, i va tenir la impressio que una persona immobil vestida de negre estava asseguda sobre una tomba entre les creus. Li semblava que estava assegut, sense amagar-se, amb l’esquena recolzada contra el monument de marbre, girant cap a Redrick el seu rostre blanc amb els forats foscs dels ulls. Redrick, de fet, no veia ni havia pogut veure tots aquests detalls en l’espai d’un segon, pero se’ls imaginava. Es va arrossegar uns passos mes, va palpar el flasco sobre el pit, el va treure i resta ajagut una estona, amb la galta enganxada al metall calid. Despres, sense deixar el flasco, s’arrossega mes lluny. Ja no escoltava ni mirava al seu voltant.