Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 11

- I voste, que en pensa? -va demanar el nas esmolat a Ernest.

- Jo tinc el meu negoci -va dir Ernest feixugament-. No em prengui per un mocos! Vaig posar tots els meus diners en aquest negoci. A vegades el mateix comandant d’armes ve aqui, o un general, enten? Per que me n’haig d’anar d’aqui?

El senyor Alois Makno es posa a embolicar-lo amb no se quina mena de xifres, pero jo ja no l’escoltava. Vaig beure un bon glop de la meva copa, vaig treure de la butxaca un grapat de monedes, vaig baixar del meu taburet i vaig posar el tocadiscs a tota pastilla. Tocava la canco No tomis si no n’estas segur.Em fa un efecte molt bo quan torno de la Zona… Aixi que el tocadiscs tronava i udolava, mentre que jo vaig agafar la meva copa i em vaig dirigir cap al raco de les maquines escura-butxaques a arreglar els nostres vells comptes. El temps va volar com un ocell… Estava perdent la meva ultima moneda quan vaig veure com Richard Nunan i Betum s’arrossegaven cap a mi. Quina parella mes maca! Betum es enorme, negre com la bota d’un oficial, amb els cabells arrissats, els bracos llargs fins als genolls, mentre que Dick es petit, tot arrodonit, rosadet, innocent; per poc que no irradia la llum divina.

- Ah! -va cridar Dick en veure’m-. Red es aqui! Vine, Red!

- Ei! -vociferava Betum-. En aquesta ciutat nomes hi ha dos homes: Red i jo! Tots els altres son uns porcs i fills de Satanas. Red! Tu tambe serveixes el diable, pero tot i aixi ets un home…

M’hi vaig apropar amb la meva copa. Betum em va agafar pel jersei i em va fer seure a la seva taula, dient:

- Seu, Pel-roig! Servidor de Satanas. M’agrades, Pel-roig. Plorem junts els pecats de la humanitat. Plorem-los amargament!

- Plorem -vaig dir-. Tastem les llagrimes del pecat.

- Perque el dia ja ve -clamava Betum-. Perque el cavall pal·lid ja esta embridat i el seu cavaller ja ha posat el peu a l’estrep. Son vanes les oracions dels venuts a Satanas. I nomes aquells que els combaten seran salvats. Vosaltres, fills humans, seduits per Satanas, jugant amb joguines sataniques, cobejant els tresors satanics, us dic: sou cecs! Preneu-ne consciencia mentre no sigui tard, colla de malparits! Esclafeu els dropos satanics! -Alla, de sobte es va interrompre com si s’hagues oblidat de les paraules que seguien-. Em donaran de beure, aqui? -va preguntar amb un altre to de veu-. Sino, on estic?… Saps, Pel-roig, m’han tornat a fotre fora de la feina, dient que soc un propagandista. Els vaig amollar: preneu consciencia, cecs, esteu caient en un precipici i hi arrossegueu altres cecs! Se’n van enriure. Be, doncs li vaig inflar els morros al gerent i me’n vaig anar. Ara m’engarjolaran. Pero que he fet de dolent?

Dick va venir i va posar una ampolla sobre la taula.

- Avui soc jo qui paga! -li vaig cridar a Ernest.

Dick em va mirar de reull.

- Tot es legal -vaig dir-. Beurem del meu premi.

- Has estat a la Zona? -va preguntar Dick-. Heu tret alguna cosa d’alla?

- Un “xuclat” ple -vaig contestar-. Per l’amor a la ciencia. N’aboques o que?

- Un “xuclat”! -va rondinar Betum, afligit-. Has arriscat la teva vida per ves a saber quina mena de “xuclat”! Ets viu, d’acord, pero has portat al mon un nou artefacte diabolic… Com pots saber, Pel-roig, quantes desgracies i pecats…

- Calla, Betum -li vaig dir severament-. Beu i alegra’t que he tornat viu. Per l’exit, nois!

Es agradable beure per l’exit. Betum es va desfer del tot: estava assegut i les llagrimes li corrien galta avall com d’una aixeta. Aixo no es res, el conec. Aixo es un dels seus estadis, vessar llagrimes i sermonejar que la Zona es una temptacio diabolica, que no se n’ha de treure res, i si ja esta fet, s’ha de tornar al seu lloc i viure com si la Zona no existis. Tornem al dimoni el que es seu.

M’agrada, Betum. En general m’agrada la gent estranya. Quan te diners, compra rampinya de qualsevol persona a qualsevol preu i despres a la nit, la transporta a la Zona i l’enterra alla… Deu n’hi do de com plora, pero tant se val, ja li passara.

- Pero que es aixo d’un “xuclat” ple? -va preguntar Dick-. Conec els “xuclats” senzills, pero que es aixo d’un de ple? No n’he sentit a parlar mai.

Li vaig explicar de que es tractava. Ell va brandar el cap, va fer petar els llavis.

- Si -va dir- es interessant. Es una cosa nova. Amb qui hi has anat? Amb Kiril? Amb aquell rus?

- Si -vaig contestar-. Amb Kiril i amb Tender. El nostre ajudant de laboratori, saps.

- Les deus haver passades putes amb ells, oi?

- Gens. Els nois s’han portat forca be. Sobretot Kiril. Es un stalkernat. Si tingues mes experiencia i si es desfes de la seva precipitacio infantil, aniria amb ell a la Zona cada dia.

- I cada nit? -va preguntar amb un riure de borratxo.

- Deixa-ho estar -vaig dir-. Es poden fer bromes, pero…

- Ja ho se -va dir-. Es poden fer bromes, pero per bromes com aquestes et poden trencar la cara. Aixi que em deus un parell d’hosties…

- Un parell d’hosties a qui? -es va estremir Betum-. A qui dels dos?

El vam agafar dels bracos i amb dificultat el vam fer seure. Dick li va posar una cigarreta entre les dents i li va donar foc. El vam calmar. Mentrestant, la sala s’anava omplint de gent. Ja no es veia el taulell, unes quantes taules estaven ocupades. Ernest va cridar les seves filles, anaven de bolit servint aqui i alla cervesa, coctels, aiguardent. Em vaig adonar que des de feia algun temps a la ciutat hi havia molta gent nova, sobretot jovenets amb bufandes multicolors llargues fins al terra. Ho vaig comentar a Dick. Va estar-hi d’acord.

- Oh, i tant -va dir-. S’ha comencat una gran obra. L’Institut ha posat els fonaments de tres nous edificis. A mes a mes, volen envoltar la Zona d’una muralla, des del cementiri fins al vell ranxo. Aviat s’acabara la xamba per als stalkers…

- I quan n’hi ha hagut, de xamba, per als stalkers? -vaig preguntar. Pero vaig pensar: Ondia, que vol dir aixo? Aixi que s’acaba la possibilitat d’arrodonir els finals de mes. Be, potser es millor, no hi haura tantes temptacions. Anire a la Zona de dia, com una persona honrada. Segur que no hi haura tants centims, pero tambe hi haura menys perill: la “xancla”, el vestit especial, aixo, allo, i, a mes a mes, tant se me’n fotra de les patrulles… Es pot anar tirant amb el sou, i els quartos dels premis, els dedicare al mam. -I em va agafar un aclaparament terrible. Una altra vegada haure de comptar cada centim: aixo m’ho puc permetre, aixo no, fer estalvis per qualsevol fotesa que vulgui regalar a Guta, no anar al bar, anar al cinema… Tot era gris, tot. Cada dia era gris, i cada vespre, i cada nit.

Estava assegut, rumiant, mentre que Dick em remugava a cau d’orella:

- Ahir a l’hotel, vaig anar a fer una copa abans de dormir i hi vaig veure uns paios nous. Des del principi no em van agradar. Un d’ells es va asseure al meu costat i arrencant de lluny, em va fer saber que estava preparat per pagar be alguns favors…

- Un delator -vaig dir. Aquest assumpte no m’interessava gaire, n’he vist la tira aqui i de converses sobre favors me n’he fet un tip.

- I ara! No, no era un delator. Escolta’m be. Li interessen alguns objectes de dins de la Zona, objectes dels de veritat. Bateries, “esquitxades negres” i altres ximpleries no li calien. Pel que fa a allo que necessita, nomes en va fer al·lusions.

- Que vol, doncs? -vaig preguntar.

- Segons vaig entendre, la “gelatina de bruixa” -va fer Dick mirant-me d’una manera rara.

- Ah si, vol la “gelatina de bruixa” -vaig dir-. I la “llantia de mort” no li cal, per casualitat?

- Aixo mateix li vaig dir jo.

- I que?

- Imagina’t que si.

- Bufa! -vaig dir-. Doncs, en aquest cas, que ho vagi a buscar ell mateix. Es bufar i fer ampolles! De la “gelatina de bruixa”, els soterranis n’estan plens, agafa una galleda i omple-la. L’enterrament anira al seu compte.